La Mare de Déu de la Mercè s'associa amb el patronatge del Cap i Casal de Catalunya, però també en terres del Segrià ostenta patronatge. Aquest és el cas d'Almacelles que li té l'església dedicada com també goigs propis:

L'aigua dels cims davallava
un dos de març venturós,
Almacelles no era esclava
del temps incert i enutjós.
De la mercè d'aquell dia,
agraïts, tinguem esment,
Verge de la Mercè, guia
d'Almacelles renaixent.

També a Sant Ramon de la Manresana se celebra festivament aquesta data de la Mercè en el decurs dels anys, no endebades per a la comunitat de pares mercedaris que tenen cura del santuari de Sant Ramon avui era una data molt significativa.

A Canalda la Mare de Déu de la Mercè ha tingut un lloc de privilegi al retaule del temple, on a la fornícula central fou col·locada la imatge d'aquesta advocació, que va servir perquè tots els fadrins de la Ribera Salada coneguessin fins avui la ruta de la Mercè de Canalda abans d'acudir al servei militar, ja que es creia que els ajudava a tornar sans i estalvis.

El quart diumenge de setembre porta la celebració de la seva festa a pobles com Béixec, Unarre, la festa del Sant Crist de Sant Antoni a Cervera, o el gran aplec de Sant Miquel de Tartareu, poble que es vesteix amb les millors gales de festa per a celebrar aquesta diada tan important.

L'església restaurada de Sant Miquel es troba ubicada a mitja serra, enlairada per sobre la població de Tartareu, i per accedir-hi es fa a través d'un caminet ben arranjat que arrenca del costat mateix de l'actual església parroquial a la plaça del poble.

El temple havia sofert la destrucció i els embats climatològics del pas dels anys i presentava un aspecte més aviat deplorable, però amb l'esforç i la il·lusió d'un bon grapat de gent s'ha reconstruït i ha esdevingut un símbol de la població. Un símbol que ha fet que cada any, el darrer diumenge de setembre, s'hi celebri un lluït i multitudinari aplec, en què a més de la missa i la coca que es dóna a dalt, es fa un dinar popular en el qual hi participen no sols els habitants del poble, sinó aquells que en són fills i viuen lluny, com també molts amants de la tradició que estimen aquest acollidor poble de Tartareu.

A Seró tenia lloc el quart diumenge de setembre una tradició, avui perduda, i que consistia en la subhasta de les terres comunals. Per la seva particularitat val la pena mencionar-la.

Hi havia una esquella penjada en un dels extrems de la plaça i, el responsable de fer la subhasta anunciava el camp que sortia en aquells moments i el preu que se li havia estipulat, llavors els interessats, que es trobaven a l'altre extrem de la plaça d'on hi havia l'esquella, podien dir un preu. Aquell que el volia començava a caminar sense pressa vers l'altre costat, amb la finalitat de tocar la campana, si ho feia volia dir que l'hi era adjudicat. Però si mentre caminava un altre oferia un preu millor, aquell primer ja podia interrompre la seva marxa i girar, i era qui havia pujat de nou qui iniciava el recorregut del trajecte vers l'esquella. La caminada es podia interrompre tantes vegades com es volgués. El camp, finalment, s'adjudicava a aquell que tocava l'esquella.

El procés es feia en aquest temps de setembre perquè qui el tenia arrendat ja n'havia obtingut la collita. D'aquesta manera, qui es quedés amb la parcel·la de terra ja tenia temps de preparar-la per fer la sembra.

A la Pobla de Segur el 24 de setembre se celebrava una fira que atreia molta gent i sense que estigués dedicada a cap sector determinat de la ramaderia dominava el panorama transaccional la compravenda de bestiar de llana, en un moment en què els ramats després de passar els mesos d'estiu a la muntanya emprenien ja la baixada a la plana per passar-hi l'hivern.

Tota la contrada es reunia a la Pobla, i entre el xivarri de la gent, els crits ja coneguts i populars dels faixeros, xarlatans i torronaires, la vila canviava la seva fesomia tranquil·la i plàcida fins passada la fira.