A Puiggròs en arribar al Dijous Sant, a l'hora de l'ofici de missa emmudien les campanes i ja no tornaven a tocar fins al Dissabte de Glòria. Les dones després de tocar les campanes no escombraven ni la casa ni el carrer (fins que tornessin a tocar el dissabte al matí), ja que creien que si ho feien els sortiria formigues. Així mateix mentre Crist era al monument es canviava l'aigua de les olives, perquè es conservaven més i es feien més bones. Si avui es tallaven els cabells de les criatures, els sortirien més forts i mai quedarien calbs. Això mateix també ho feien a Juncosa.

La gent que portava ciris al monument els recollia quan n'havia cremat la meitat, els guardava a casa per fer-los cremar darrere la finestra o el balcó quan venia tempesta d'estiu, ja que tenien la virtut de desfer-la.

Hi havia gent que durant aquests dies feien l'anomenat "dejuni de les campanes", i que consistia a no menjar res des del moment en què al Dijous Sant tocaven per darrera vegada, fins al moment en què plenes de joia el Dissabte de Glòria tornaven a tocar les campanes anunciant la Resurrecció (fins fa pocs anys el toc de Glòria de les campanes es feia a les 10 del matí del dissabte).

Durant aquest temps en què les campanes restaven mudes, per avisar la gent que els oficis anaven a començar, passava la canalla per la població, provista de carraus i matraques, i anaven fent música sorollosa mentre cantaven.

A Puiggròs cantaven:

Apa dones, on aneu?
A buscar el Fill de Déu.
Allà baix el trobareu,
clavadet en una creu,
un, dos, tres,
la victòria nostra és!
Lo primer toc de...
(s'anunciava l'ofici)

En canvi, a Juncosa deien:

Dones, dones, als oficis
que els frares cullen guixes;
dones, dones, al sermó,
que el Pare Superior
ha perdut un mocador,
l'escolà l'ha trobat,
l'ha amagat en un forat,
la rata se l'ha menjat,
bon profit li faci el fart!
Un, dos, tres... la victòria nostra és!
(S'anunciava l'ofici)

A Camarasa i a Térmens el cant era:

Aren, dones, als oficis,
que ton pare menja guixes;
aren, dones, al sermó,
que ton pare està felló;
ha perdut la cabellera
pel camí de la pallera,
ha perdut el mocador
pel camí de la processó,
sal i ous, sal i ous,
una mona de vint-i-quatre ous;
la puput de Camarasa
amb la cua grana casa,
amb lo cul bufa el foc,
catacric, catacroc,
lo primer toc de...

A Puigverd de Lleida era tradicional d'avui el cantar "La Pàssia", que constituïa tot un esdeveniment. Constava de més de cent estrofes, que eren cantades pel cor de solistes, i per la resposta del poble:

1.- Ànimes cristianes,
oïu amb atenció
que vull cantar les penes
de nostre Salvador,
Jesús fill de Maria,
que per tots va morir.
Poble:
Oh! que ditxós és l'home
que a Cristo sap seguir.

En canvi, a Sant Llorenç de Morunys encara és viva la tradició de sortir a cantar pels carrers i places de la vila la "Passió". Després de l'Hora Santa del Dijous a la nit, sota la direcció de mossèn Grifell, un nombrós cor de cantors recorre tota la població conservant, d'aquesta manera, una de les tradicions més populars de la Setmana Santa a la vall del Lord.

A Puiggròs, Juncosa, Tarrés, els Torms, Bovera i Bellpuig (entre altres) era costum de guardar un ou que les gallines haguessin post el Dijous Sant mentre Crist era al monument. A cada casa el guardava amb molta cura, ja que es creia que aquell ou tenia poders guaridors especials i que si el donaven a algú que s'hagués "ferit" el curaria. "El guardàvem -diuen- fins l'any vinent, si no teníem necessitat de fer-lo servir, llavors el canviàvem".

Les dones es cuidaven molt bé de deixar els ponedors nets d'ous en anar als oficis de Dijous Sant, car, repetim, havia de ser un ou post en aquell temps de monument. En canvi a Brics el primer dels ous posats en aquest espai de temps se'l prenia el "llaurador" de casa, ja que d'aquesta manera evitaria "d'enrellar" els animals durant tot l'any (punxar-los tot llaurant). El segon dels ous era el de guardar de feridura.

A l'Albagés aquest dia tothom anava a missa, car hi havia la creença que si aquest dia no s'hi anava, les bruixes trucaven a la porta d'aquell absent, i que si aquest anava de viatge durant l'any li sortirien les bruixes a l'hort del "Freixetes".

Sudanell ha celebrat la seva processó en el dia d'avui, amb molta participació. Es feia en aquest dia perquè l'endemà, la quasi totalitat de la població es desplaçava a la capital del Segrià a veure la processó de Divendres Sant.

A la partida de Butsènit de Lleida se celebra la processó la nit del Dijous Sant, després de la celebració del Sant Sopar.

Barruera ha recuperat, després d'uns anys d'haver-se deixat de fer, la representació escenificada del seu famós Via Crucis, una de les manifestacions sacres més antigues i espectaculars de tot el Pirineu. Aquesta recuperada representació que s'escenifica el Dijous Sant al vespre comença en l'interior de l'església de Sant Feliu i continua per l'exterior amb un recorregut que comprèn els voltants del temple, i els prats fins al riu Noguera de Tor, per acabar als absis de l'església on es representa la crucifixió. Tot això és possible gràcies a l'esforç i la il·lusió de la cinquantena de participans del poble.

A Guimerà el dia 20 d'abril celebren la festa de Sant Sebastianet, una festa votada per la pesta des de temps immemorial i que encara conserven avui en dia, recordant el vot dels seus avantpassats a sant Sebastià.

Si aquest dia és diumenge o cau en Setmana Santa (com aquest any), llavors aquesta celebració festiva és ajornada fins al primer dia laborable després del 20. Així, si és diumenge, es passa al dilluns, i si és Setmana Santa es passa al Dilluns de Pasqua.