En anys de sequera i falta d'aigua, el darrer dia d'abril la ciutat de Lleida acudia a implorar la protecció del miraculós Sant Crist de la parròquia de Sant Llorenç, la imatge del qual era baixada en solemne processó fins a la catedral nova, tot demanant el do de la pluja. Avui les coses han canviat, i molts ni recorden aquesta arrelada tradició que tenia lloc a la ciutat cap i casal de les terres de ponent.

El diumenge després de Pasqua, conegut com "de Pasqüetes", se celebra aplec al Sant Dubte d'Ivorra, que en l'actualitat és la festa principal del santuari de Santa Maria -del Sant Dubte-, en què participen, a més dels veïns d'Ivorra, el poble de Torà i altres municipis de la rodalia, congregant una nombrosa multitud que ronda el miler de persones. Des de fa segles Torà fa visita a l'esmentat santuari el diumenge sobre Pasqua, conegut per Pasqüetes. Aquest aplec sempre ha estat molt cerimoniós, i abans se sortia de Torà en processó cantant les lletanies, i tornant-les a repetir en arribar vora l'església del Sant Dubte. Les autoritats d'Ivorra que acompanyaven el clero amb els feligresos dels dos pobles se saludaven en trobar-se, ja que els d'Ivorra sortien a rebre'ls. Les creus es feien besar, les autoritats es donaven les mans saludant-se i el clero s'abraçava en senyal de germanor. Després de l'ofici de la missa les autoritats i clero de Torà i d'Ivorra feien un petit esmorzar comunitari, mentre la gent dels dos pobles també celebraven l'àpat al peu de les fonts tan xamoses i abundants que hi ha sota mateix del santuari. A Torà era típic (quan es matava el porc a casa) de fer la botifarra d'anar a Ivorra, que era coneguda amb aquest nom. Actualment continua fent-se l'Aplec amb molta solemnitat i participació, i se celebra un dinar de germanor.

Avui l'anada des de Torà és organitzada amb molta cura i molta sensibilitat per l'Associació del Patrimoni Artístic i Cultural d'aquesta vila.

També en aquest dia té lloc l'aplec a l'ermita de la Mare de Déu de Sant Mer, de Madrona, que antigament se celebrava el 25 de març, i al qual acudeixen la gent de la Ribera Salada i d'altres indrets del Solsonès i l'Alt Urgell.

El diumenge després de Pasqua també se celebra, encara que de manera diferent, la tradicional fira de Pinós. Abans aquesta fira era molt important, ja que s'hi tractaven molts animals. Eren nombrosíssimes les rècules de mules que arribaven fins a la fira, mentre que avui és un dia festiu i de trobada de gent de la rodalia.

Per Pasqüetes Balaguer havia celebrat la processó de la comunió dels presos. Aquesta processó sortia de la parròquia i pujava fins a la presó, adossada a l'església de Santa Maria. Era costum que hi participessin els advocats de la ciutat, així com també el personal del Jutjat de Balaguer.

Per la seva flaire tradicional destaca la trobada anual de campaners que té lloc a Os de Balaguer en el darrer cap de setmana d'abril, on es congreguen milers de visitants i campaners vinguts de l'àmplia geografia catalana.

A Vila-sana, la confraria de la Mare de Déu de la Cabeza, formada per senyores de la població amb la clara finalitat d'estendre aquesta devoció celebra la seva festa el darrer diumenge d'abril amb un seguit d'actes com la celebració d'ofici, cant de goigs i, en acabar i a fora de la capella, diversos actes lúdics i populars.

Verdú celebra la Cantirfesta, una festa popular al voltant de la ceràmica que ha donat renom a la població, mentre que el Cogul el diumenge anterior a la festa de la Santa Creu fa la seva festa gran, amb processó en honor a la Santa Creu (el Sant Crist del Cogul té molta anomenada), amb la pertinent benedicció.

Una de les tradicions més típiques ha estat la plantada de l'arbre a la plaça de cada poble la darrera nit d'abril, costum que és conegut amb el nom de plantar el maig.

Han estat sempre els joves de cada població els encarregats, durant anys i anys, d'anar a tallar l'arbre més alt de la rodalia del poble o fins i tot en terme del poble veí, d'anar-lo a buscar i de portar-lo fins a la plaça, on era plantat enmig d'una gran gatzara jovenívola. Aquest arbre havia de ser portat a coll i des del moment en què els joves el carregaven no podien deixar-lo tocar a terra fins que no arribessin al lloc on el plantaven.

Era una nit de gresca i joia, de cants, d'alegria, ja que suposava la continuïtat d'una tradició que els nostres vells havien celebrat durant moltes i moltes generacions, fent palès l'amor i el respecte, vinculació que l'home primitiu tenia amb la natura de la qual depenia, que ara, amb l'arribada de la primavera, l'arribada de la vida als arbres després del llarg hivern, l'home celebrava amb gran joia: plantant un arbre dintre del nucli habitat, a la plaça del poble.

Aquesta tradició era el culte a la vegetació, a la primavera que arriba i fa fora el llarg i tenebrós hivern. L'arbre romania plantat tot el mes de maig a la plaça, i al seu voltant s'hi feien diferents actes festius durant tot el mes. Quan s'hi aplegava més gent era al vespre, ja que els homes havien tornat del camp, i les dones i la quitxalla s'unien a la festa.

Ho han celebrat d'aquesta manera Solsona, Boldú, Puiggròs, l'Albi, Tarrés, Juncosa i la pràctica totalitat de pobles de les nostres contrades. Vallfogona continua amb aquesta tradició, però pel Roser de Maig, moment en què ja recollirem tot el ritual de la plantada del xop.