De sant Policarp es diu que fou bisbe, i que durant alguns anys de la seva vida va decidir de fer-se ermità, amb la qual cosa va posar-se a caminar tot cercant un lloc i una cova adequada per a dur a terme la seva decisió de penitència i de perfeccionament.

Diu la tradició que caminant, caminant, va arribar fins a Cortàs, on va trobar una cova i va agradar-li el terreny, ja que era en un lloc aspre i sec, mentre que la catifa de la llunyania (la immensa bellesa de la terra de la Cerdanya) li duia als ulls el color verd, així que s'hi quedà.

Van passar set anys durant els quals el bon home no va fer altra cosa que perfeccionar la seva vida, sense parlar amb ningú i com a aliment menjava els fruits que arreplegava pels entorns, i més d'un cop arrels.

Fou passats aquests set anys que un dia un pastor que tenia el ramat pasturant pels voltants, es topà amb el sant, que buscava la seva lleugera manduca. El pastor quedà ben sorprès de trobar-se una persona en aquell indret tan feréstec i entaulà conversa amb ell.

Policarp va decidir, un cop el pastor hagué marxat, que era el moment de deixar la vida d'ermità i retornar al lloc d'origen, ja que quan es va fer el propòsit de cercar una cova ho féu amb la decisió que s'hi estaria fins al moment que sentís una veu humana, i ara, set anys després, havia sentit la veu del pastor, senyal que havia de retornar al lloc que havia deixat: el seu càrrec de bisbe.

Diu que el bon home actuà sempre amb tanta santedat a més de com a protector dels necessitats que se li atribuïren molts dels favors que els pobres assoliren en la seva súplica. L'església romànica de Cortàs porta el nom d'aquest sant patró, i ha estat habitual la invocació al sant per demanar-li el guariment del mal d'orelles.

Ens conten que havia estat habitual de fer llum al sant amb una llàntia, i que la gent se sucava amb aquell oli les orelles per tal de guarir-se. Alguns en prenien una mica cap a casa, com a remei si ho necessitava durant l'any. Això sí, aquell que s'enduia oli per a aquest menester en deixava, com a mínim, quatre vegades més per fer llum a la llàntia del temple.