Sant Nazari, monjo de l'orde de Sant Benet, el cos del qual es conserva en el monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), donà nom a l'església de Nas, un petit poble que ronda la desena d'habitants i és situat a 1.225 m d'altura, en una plataforma a l'esquerra del Ridolaina, i que actualment depèn de la parròquia de Santa Eugènia de Nerellà. Aquesta església de Sant Nazari, conten que no van poder-la acabar a causa del mal temps i dels pocs ingressos de la gent del lloc, i també algun altre fet que s'hi va sumar, per la qual cosa romangué com unes simples restes.

Del sant que havia de donar nom al temple que es construïa a Nas sabem que fou monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà, i que a causa de la penitència de per vida que féu, va arribar a la santedat.

Diu una antiga tradició que quan era jove, Nazari era molt ben plantat, de la qual cosa es vanagloriava, i feia befa dels més lletjos. Com a càstig per aquesta actitud el nas li va créixer d'una manera desmesurada. Al nostre jove, amb aquell nas, li feia vergonya de sortir al carrer, ja que tothom se'n burlava, per la qual cosa va decidir marxar al camp a fer vida penitent, lluny de la ciutat que l'havia vist néixer.

Caminà un dia i un altre fins que va arribar a un lloc que li semblà ideal per a dur la vida que s'havia proposat. Un lloc llunyà, de difícil accés, on ningú el pogués veure. Allí va començar la seva vida de penitent i anacoreta.

Tan perfecte es va tornar que diu la tradició que li fou concedit el do de parlar amb els ocells, amb els quals va tenir llargues xerrades. El seu do s'incrementà quan un dia va descobrir que s'havia posat foc al bosc; el sant baró tirà la seva capa enmig de les flames i a pesar de les grans dimensions que el foc havia adquirit, aquest s'apagà a l'instant.

Per aquest miracle que va poder veure molta gent -van comprovar com un gran foc s'extingia tot seguit sense que ningú hagués pogut córrer a apagar-lo-, la gent dels llocs de la rodalia van acostar-s'hi i van descobrir la presència del bon Nazari.

Aquell lloc cada dia fou més concorregut. La gent hi acudia a demanar consells al bon anacoreta. Alguns dels nouvinguts es van quedar a viure a la vora del seu admirat i ja sant personatge, i van començar a construir alguna caseta. Fou d'aquesta manera que, segons la contalla, va néixer el poblet de Nas, al qual fou posat aquest nom en record del nas que tenia Nazari.

Quan ja s'hi havia establert un bon nombre de persones un bon dia van descobrir que Nazari tenia el nas normal com tothom, se l'hi havia tornat de mida normal. En aquell moment va decidir d'anar a un monestir per acabar els dies de la seva vida vivint en comunitat monàstica, i per això deixà el petit lloc de Nas i s'encaminà al monestir de Sant Miquel de Cuixà, on va viure mentre complia com a excel·lent monjo i gran confessor.

A la seva mort molts el van adoptar com a patró, i així, encara avui és invocat contra el foc i els incendis, en record que una vegada ell va dominar les flames.

També, i per raó del seu nas es tenia com a protector d'endevinaires, fetillers, bruixots i altres, ja que segons la creença popular els que tenien el nas gran gaudien de certs poders excepcionals en l'art esotèric.

En definitiva, aquesta és la tradició llegendària que ens parla del nom del poble de Nas i de la vida del seu patró, que va viure en aquestes contrades.