És impossible de resumir la gran quantitat i diversitat de costums que han arrelat en l'ànima del poble i que s'han practicat durant generacions en aquesta nit de Nadal, com també ho és de relacionar els pobles que les han mantingut. Tot i això, cal fer una breu semblança del que ha representat i representa (encara que és viu de manera diferent), tant la nit com el dia de Nadal, i tot i mencionar alguns pobles cal que tots s'hi sentint identificats, no endebades aquests costums i tradicions s'han practicat al llarg i ample dels nostres pobles.

La festa i la celebració de Nadal ha estat de les més característiques i celebrades arreu del nostre país.

L'home primitiu ja celebrava aquesta nit com a màgica; era la nit del solstici d'hivern: s'encenien fogueres al carrer (a la Seu d'Urgell es feia, i a Organyà encara s'encenen actualment), es posava el tronc al foc (el tió posterior) i es feien molts rituals, com també se'n feia en la nit del solstici d'estiu. Amb el cristianisme es van adaptar a la nova situació, però el foc hi continuarà tenint un protagonisme especial. Però parlem del Nadal en tota la seva dimensió, en tota la seva tendresa, en tota la seva poesia.

Precisament ha estat tan gran i tan característica que és difícil copsar i poder cantar tota la poesia que la nit de Nadal ha generat.

En els nostres pobles i ciutats era considerada la festa més grossa de l'any, ja ho diu l'adagi: Per Nadal, cada ovella al seu corral, i un altre: Per Nadal, qui res no estrena, res no val, en clara referència a la importància d'aquest dia. Les coses han canviat un xic i ja hi ha cases en què no s'aplega tothom, hi ha qui aprofita per sortir a esquiar o realitzar altres activitats, perdent-se un dels simbolismes d'unitat familiar més significatius de casa nostra.

En temps del monarca en Pere el Cerimoniós, Catalunya ja es distingí força en la celebració solemne d'aquesta gran diada. I per tal de fer-la més solemne encara, el rei esmentat, per pragmàtica donada a Perpinyà el 16 de desembre de 1350, estatuí que el dia de Nadal la documentació de sa Reial Cancelleria i la dels altres tribunals dependents de la Corona fos calendada en l'any del naixement de Jesús, i ordenà fer extensiva aquella reforma cronològica a tot Catalunya; d'aquesta manera es convertia en la primera nació de la península ibèrica a adoptar-la.

A recer d'aquella flaire de perfum tradicional hem de dir que en altre temps no gaire llunyà, els nostres avis no haurien pas concebut una vetllada de Nadal familiar si no hagués anat acompanyada la cerimònia ritual de l'encesa i del farciment del tió. Si més no, per tal de proporcionar uns dies de sana alegria als seus néts, els quals, a crits i cops de bastons, omplien la llar de joia i poesia nadalenca, com l'omplen avui on encara persisteix aquest costum.

A molts pobles la cerimònia del tió s'efectuava la nit de Nadal, i a muntanya deien que aquí "àdhuc rajava botelles de licors", un fet que no era habitual.

Aquest tió, símbol del geni boscà benefactor de la casa (perpetuació del foc a la llar) és l'equivalent a l'avet típic dels països nòrdics i germànics. El tió, soca adormida com la natura en aquest temps d'hivern, cal despertar-lo picant ben fort per obtenir regals per a tothom (fertilització cíclica de l'arbre).

Els tions d'alzina i roure són els millors. Un bon garrot flexible i consistent garantirà collita abundant.

Dies abans es prepara el tió tapant-lo amb un sac o cortina perquè no es refredi. Se li dóna menjar cada dia, i moments abans de fer-lo cagar es posa al foc, que se li comenci a cremar el morro. En aquesta situació és arribat el moment tan esperat, de recitar el parenostre o l'oració pertinent tot donant-li cops.

Els padrins de la casa eren els encarregats d'ensenyar aquesta oració als néts, que havien de recitar-la de memòria. Qui no recorda aquells parenostres que ens ensenyaren quan érem infants?

A Puiggròs dèiem:

Pare nostre de Nadal,
ara s'acosten festes,
festes precioses,
que en menjarem
de coses bones,
torrons d'avellana,
torrons de pinyó:
caga tió!
No em caguis arengades
què són salades,
caga'm torrons
què són més bons.
I també:
Ara vénen festes,
festes precioses,
dones curioses,
mengen gall d'indi,
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió! O sinó,
et donaré un cop de bastó!
Una altra versió diu:
Per Nadal el porc amb sal
la gallina a la pastera
lo pollí al cap del pi
toca, toca, Valentí,
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
los capons amb esperons
lo vicari en fa torrons
la guineu los ha tastat
si eren dolços o salats.
Caga tió!
Tió, tió, "raja" torró,
d'avellanes o de pinyó,
pel naixement de Nostre Senyor;
que ja seré un bon minyó.
Si no en dónes un bon plat,
et xafarem el cap.

Un altre costum molt interessant era l'encesa de fogueres a la plaça de molts pobles i viles, després del sopar de la nit de Nadal que, malgrat tot, encara persisteix en molts llocs com l'esmentat d'Organyà.

Així mateix, i seguint amb aquesta tradició a l'Espluga Calba i Fulleda era costum deixar el foc encès tota la nit, a totes les cases rurals, i també en aquelles de ciutat que tenien llar de foc, ja que la creença del cor senzill del poble assegurava la davallada de la Mare de Déu a totes les cases pel canó de la xemeneia per escalfar els bolquers de l'Infant Jesús.

El que subscriu, que personalment a Puiggròs ha viscut aquesta tradició, ha d'afegir la il·lusió amb què es contemplaven l'endemà aquelles cendres vora de les quals havien degut seure Mare i Fill, i que la imaginació infantil fàcilment hi retrobava.

A les dotze de la nit del dia 24 s'inicia la missa del gall, la qual en un principi es deia quan l'alba apuntava al nou dia, moment en què els galls cantaven i la gent anava a missa, d'on li ve el nom. Posteriorment en passar-la a la mitjanit va començar el costum de portar galls al temple, no endebades el gall és el símbol solar al nostre país, ja que anuncia el pas de la nit al dia.

A moltes poblacions de l'Alt Urgell s'entraven els galls a la missa, i més endavant es van entrar pardals que s'ofrenaven al Nen Jesús, simbolitzant la llibertat dels ocells amb la que Jesús va venir a portar als humans. És l'origen del "Cant dels ocells", que tan magistralment ha interpretat Pau Casals.

I què s'ha de dir de les ofrenes que feien els pastors en aquesta nit? I de les farinetes que els nostres avis menjaven per esmorzar en aquest dia, en record de l'àpat que feien els pastors en el moment de l'anunci de l'àngel?

A la Seu d'Urgell per Nadal era típic encendre les teieres a la sortida de la missa del Gall, ubicades al carrer Major, cantonada amb el carrer Jueus i al carrer Major cantonada amb el carrer de Santa Maria, que amb aquell cremar de teies tant tipisme posava a la Nit Santa de la Seu.

Una de les tradicions més arrelades en els nostres pobles és la de muntar el pessebre, tant en l'àmbit familiar, comercial, parroquial, industrial, comunitari, escolar o de poble.

Cal recordar les dificultats dels primers anys del cristianisme a les catacumbes. Van passar més de tres-cents anys fins que Constantí aixecà un xic aquella persecució. Llavors van començar a representar-se escenes bíbliques. Les de la vida de Jesús descrites en els textos sagrats. La primera figuració del Naixement data de l'any 343, i es tracta d'un fragment de sarcòfag romà, datat per la inscripció que ostenta. Hi ha l'adoració dels pastors, al clar de la lluna, l'ase i el bou. Però el fet pessebrista, de la manera que el coneixem, l'hem d'atribuir a sant Francesc d'Assís.

D'aquesta tradició de representació plàstica se'n troben dades documentals ja al segle xi, procedents del monestir de Bilsen, a Limburg. Però segons altres autors, aquesta tradició l'hem de buscar en la nit de Nadal de l'any 1223, en què sant Francesc d'Assís es traslladà a un llogarret on volgué que se celebrés la missa de mitjanit en una cabana que disposà a l'estil de la cova de Betlem, amb un pessebre ple de palla un bou i una mula. D'aleshores ençà es repetí el costum arreu, i es començà a representar amb figures escultòriques l'escena del Naixement.

Seguint, doncs, la tradició franciscana, les primeres institucions que prengueren l'habitud o el costum anual de rememorar plàsticament el naixement foren els conventuals; després anirien les parroquials, les familiars i finalment altres institucions o corporacions.

L'afició i el costum de guarnir pessebres a les cases experimentà un fort increment al darrer terç del segle xviii. Però aquí trobem, ja, quelcom més que un simple muntatge d'unes figures. Hi ha, en el parament del pessebre dins d'una família, l'ofrena d'un tendre homenatge; significa una prova d'afecte; vol dir una ingènua contemplació del naixement d'un Déu que vingué al món, per part de tota la família, grans i petits: representa, en definitiva, un acte de fe. Ara bé, la preparació d'un pessebre comporta més actes que la col·locació d'unes figures. Aquesta tasca requereix que hi hagi aplegament, unitat familiar; un fet avui poc usual en la nostra societat.

El muntatge dels pessebres i la celebració d'aquestes festes ha comportat en tota la nostra terra la cantada de nadales.

Hi ha joia als cors a través de la cantada de nadales, aquests himnes propis del Nadal, gènere popular, tendre i senzill, que va omplint els cançoners de totes les èpoques. Són les mateixes cançons que canten als temples durant la missa de mitjanit, anomenada missa del gall, i el repertori de les quals tant ennoblí Verdaguer.

Una de les nadales de més renom la va escriure precisament el nostre Verdaguer quan, anant de Vic al seu poble, muntat en una somera, enmig del camí es posà a ploure. Arraulit sota el paraigua, el vaivé que li produïa la cavalcadura li portà al pensament el bressolar de Maria al seu Fill; el cas és que anà perfilant estrofes: " No ploris, no, Manyaguet de la Mare, no ploris, no, que jo canto d'amor...", i així sortí la poesia, una de les més afortunades del seu autor. D'aquest poema deia un gran mestre, de gran renom internacional, que: "n'hi ha prou per assegurar una reputació de poeta. Jo donaria la meva mà per ser-ne l'autor".

Quina tendresa la del poble en parlar del Nadal! No us puja un glop de melangia recordant certes tradicions d'aquestes festes?

Hi ha la creença que aquesta nit és la més estelada de l'any. A Mont-ros i a Llesp hi havia la tradició arrelada d'encendre una gran foguera comunal la nit de Nadal i la gent vetllava la foguera fins que era arribat el moment de la missa del gall, on acudien tots massivament. Durant la missa els fadrins feien sonar "rossinyols" i també deixaven anar ocells vius en el moment d'adorar el Nen Jesús.

A Farrera de Pallars també encenien foc a la plaça, que era vetllat pels joves durant tota la nit, fent gatzara fins a la matinada en què deixaven que s'apa-gués.

Era típic del poble que tothom assistís a missa del gall, que en certa manera era considerada la missa dels pastors, ja que van ser ells a qui primer anunciaren els àngels la bona nova del naixement a Betlem. Per aquest motiu a Farrera, els pastors anaven a missa tocant el flabiol, i algun any algun pastor hi acudia amb un moltó.

A Estavill la nit de Nadal (hi havia pobles que ho feien per cap d'any), la família reunida al voltant de la taula, dempeus, menjava una llesca d'un pa encetat en aquells moments pel cap de casa. El pa que sobrava es guardava dintre del calaix, i allí romania durant tot l'any. Quina simbologia tenia?, doncs d'una banda era l'esperança que, en aquell any que s'anava a començar, en aquella casa no els faltés l'aliment bàsic, el pa (Pere III va manar que en els seus dominis comencés l'any el dia de la Nativitat); mentre que de l'altra tenia creences remeieres, ja que si un membre de la família queia malalt, es tenia la certesa que si menjava una llesca d'aquell pa guardat es guariria.

A Vilanova de Bellpuig diuen que la malva collida la nit de Sant Joan abans de sortir el sol i penjada dintre de la casa, aquesta nit de Nadal es torna tendra i floreix.

També hi havia la creença generalitzada que aquells que naixien aquesta nit tenien el poder de "curar de gràcia", cosa que es feia extensiva als ramats, ja que els pastors tenien com un amulet el xai que neixia en aquesta nit, al qual afalagaven i no sacrificaven mai, ja que creien que preservava el ramat de qualsevol mal, i de manera particular que en tempestes d'estiu caigués un llamp i matés el bestiar.

A les Oluges hi havia la tradició que, aquesta nit, tots els joves fadrins del poble anaven a fora, pels camps, a cercar "el rei mixó", que era un ocell petit. Un cop caçat l'ocell i amb gran gatzara el duien al poble, on l'entronitzaven com a rei mixó. Posteriorment era portat a missa del gall, on se celebrava el naixement de l'Infant Jesús, i allí era ofert a l'Infant i posat posteriorment en llibertat dintre de l'església, com a símbol de la llibertat que Jesús anuncià al seu poble.

A Vergós Guerrejat els joves sortien quan ja era fosc, al carrer per caçar pardals, que després donaven a les noies joves.

Aquestes noies a l'hora de la missa del gall tradicional, al moment de besar la figura de Jesús, deixaven anar els pardals. Que una jove en deixés volar un, significava el seu enamorament o la seva prometença.

A continuació d'aquest fet, l'endemà, dia de Nadal, les majorales anaven pel poble, casa per casa, i a la porta cridaven: "Déu gràcies...", responia la mestressa: "Sien dades..."; llavors les majorales començaven "es fa saber que tal surt amb tal". I així anaven passant revista a tots els noms, de tal manera que el poble quedava assabentat dels futurs prometatges. Sens dubte és una curiosa tradició.

A Llesp es canta una nadala molt particular que diu:

Quan surt el sol a Irgo
a mitjanit,
neix en Betlem -ditxosa!-
un noi petit,
s'omplen al punt els aires
de resplendor:
Celebrem la vinguda
del Redemptor.

A Riner una antiga llegenda contava com Josep i Maria, camí de Betlem, la nit de Nadal es van deturar a reposar sota el brancatge d'una vella alzina, i per això, qui aquesta nit recull glans d'alzina i les porta tot l'any a sobre, ja sigui a la butxaca o en una bosseta de roba penjada al coll, no ha de tenir por de cap malura els propers dotze mesos; però el següent 24 de desembre se n'ha de desfer tirant-les al foc i agafant-ne de noves, ja que aquesta nit perden el seu poder benefactor; el mal que durant tot aquest temps han deturat ha quedat dintre seu i quan es compleix l'any torna a sortir, per això cal que siguin cremades, ja que d'altra manera podrien causar greus malalties als seus portadors.

Aquesta és una creença gairebé extingida que alguns pagesos tenien com a sagrada i transmetien de pares a fills, guardant en secret quina era l'alzina que, segons ells, tenia més virtuts; amb compte de no plegar-ne totes les glans per poder-ne recollir aquesta nit.

Això és així. És un conjunt el que configura i ens parla de Nadal. El que viatja, i l'estudiant, aquell que és fora, obre sempre que pot un parèntesi en la seva tasca i va a descansar al dolç refugi pairal, per viure, més que mai, l'espiritualitat d'aquesta nit i del dia de Nadal, fent realitat la dita: Per Nadal, cada ovella al seu corral.