Sant Vicenç va néixer en el si d'una família de les veïnes terres d'Osca, i diu la història que fou martiritzat i torturat a València, on trobà la mort el dia 22 de gener de l'any 304. Són molts els pobles de les terres de Lleida que el tenen per patró, i que han celebrat la Festa Major d'hivern en honor seu.

Un dels pobles que li ha tingut molta veneració ha estat Montclar, ja que guardava una relíquia del sant, concretament un bocí del seu crani, que es va cremar durant la guerra de 1936.

D'aquest poble de Montclar
que us venera amb devoció,
escolteu els seus clams
quan us demana protecció.
Vós que sou tan poderós
i heu vençut del foc la flama:
Doneu sempre al qui reclama
Sant Vicenç, vostre socors.

Una tradició arrelada a la població era la de fer llum permanentment a la relíquia del sant mentre hi va ser, i després a la seva imatge. Així, era costum de passar a buscar oli per les cases de la població, plega en què tothom col·laborava donant-ne un setrill, dos o el que cadascú podia. Amb l'oli arreplegat pel poble es feia cremar la llàntia al sant; ara bé, també era tradició que si el dia de la seva festa -22 de gener- no feia marxar la boira, no li feien llum en tot l'any i, si per contra, feia sol aquest dia, llavors la llum li cremava tot l'any ininterrompudament.

També Torregrossa celebra, des de temps passats, la Festa Major d'hivern el dia 22 de gener. Segons la tradició dels més vells, conten que el poble tenia un altar a l'església dedicat a sant Vicenç. Si en aquesta festa feia un dia assolellat, el poble posava ciris i llum d'oli tots i cada un dels dies de l'any, amb la qual cosa el sant sempre tenia llum. Si, per contra, feia un dia de boira, no posaven cap ciri ni llum d'oli al sant amb la qual cosa es quedava a les fosques.

Un costum arrelat a la vila és el de fer orelletes. També es fan tota mena d'actes tradicionals, per als grans i per a la mainada.

El refrany ja ho diu: "per Sant Vicenç, treu la boira del torrent i hi posa el vent".

Moltes de les dites d'aquest dia fan referència al fenomen meteorològic:

Per Sant Vicenç marxa la boira i ve el vent.
Per Sant Vicenç, comencen els vents.
Sant Vicenç és el temps dels vents.
Si per Sant Vicenç fa bon temps, pel setembre els raïms plens.
Per Sant Vicenç, moren els glaços i neixen els vents.
Per Sant Vicenç acaben les humitats i arriben els vents.

Guimerà seguia amb els actes que ja s'havien iniciat el dia anterior (com ja s'ha explicat), i el dia 22 era el gran dia dels animals, que es netejaven de bon matí, i després els posaven els millors guarniments i, així, ben guarnits i nets, tots els animals feien via vers la casa de l'abanderat, recordem que havia pres possessió el dia anterior. Un cop tots reunits allí, l'abanderat agafava la bandera i obria la comitiva fins a l'Ajuntament, on tot el consistori ja s'esperava.

Des de la Casa de la Vila, amb l'abanderat al capdavant, l'Ajuntament darrere seu i seguits per la comitiva d'animals, partien vers l'església. Aplegats tots allí es començava una processó, que es feia per tots els carrers, i anava baixant fins al pont, on tenia lloc la benedicció dels animals i també de la coca que quatre majorales havien portat a beneir i que acte seguit es repartia entre tots els assistents. Després es reemprenia el retorn a l'església on tenien lloc els actes religiosos. Els socis de la societat tenien el privilegi de dur atxa, prerrogativa que es repetia als enterraments dels socis, en què eren acompanyats per l'abanderat amb la bandera i sis membres amb atxes.

A Àger l'església parroquial de Sant Vicenç és esmentada ja als primers anys de la conquesta i el 1041 fou donada a Sant Pere d'Àger per Arnau i Arsenda. L'edifici actual és gòtic, de tres naus; de l'anterior edificació romànica conserva part de l'absis i dues finestres a la façana de tramuntana. Els goigs que el poble canta al seu patró diuen:

Quan lo poble d'Àger prega
a Vós, noble protector,
prest la pluja sos camps rega
dant-li fruits en abundor;
puig que aquesta comarca extensa
per patró us ha volgut:
Contra l'infernal volensa
sant Vicenç feu-nos d'escut.

El dia de la festa de Sant Vicenç era costum arrelat i tradicional de cantar completes, la qual cosa avui ja no es fa. Això no obstant, Àger continua amb la tradició de celebrar la Festa Major d'hivern en honor de sant Vicenç, per la qual cosa organitzen un animat ball i un àpat popular, que els uneix i els agermana.

Conten que el costum tradicional de fa uns anys era que els músics arribessin la vigília del patró, i els joves els anaven a rebre als afores de la població per tal de donar-los la benvinguda. Un cop arribats els músics al lloc on s'esperaven els joves, començava la marxa alegre i sonora vers la vila, on donaven un tomb per tots els carrers anunciant que els músics ja havien arribat, la qual cosa es feia amb el so dels instruments musicals i les corrandes que cantava el jovent.

Quan tocaven les dotze de la nit, altra vegada el jovent i els músics passaven casa per casa per desitjar bona festa a tothom, fet que durava fins a la matinada, motiu pel qual era conegut com "fer les albades". Començaven per l'església i saludaven el patró sant Vicenç, seguidament s'anava a la rectoria, a la casa de l'alcalde i a l'últim es voltava per totes les cases del poble, sense que en quedés ni una per anar.

El ritual que es repetia era igual a cada casa, ja que en arribar al davant de la porta, el fadrí feia tres trucs i tot seguit donava el bon dia de Sant Vicenç al cap de casa, tot desitjant-li unes bones festes i li deia que ho pogués veure i celebrar molts anys. En tot el temps que durava fer les albades (podien allargar-se hores), per més fred o neu que hi hagués, els músics no paraven de tocar.

A l'hora de la missa solemne es donava a besar la pau als fidels. La pau era una placa de metall que sostenien els escolans per un agafador especial. Portava gravada al damunt una imatge o una escena de temàtica religiosa, que podia variar.

Les majorales i els fadrins presentaven una gran coca a l'hora de la missa per tal que el capellà la beneís. Posteriorment era tallada en petits bocinets, després els escolans resseguien tot el temple donant a besar la pau i oferint un tallet de coca a cada assistent, el qual feia a canvi una almoina. Els familiars dels que no podien assistir-hi perquè estaven malalts els en portaven un tall a casa, ja que la gent creia que d'aquesta manera passarien un bon any, sense que cap malaltia els ataqués.

Per la seva banda els infants d'escola d'Arties han tingut, de temps immemorial, sant Vicenç com a patró. Aquest dia era conegut com a festa dels estudiants, i comptava amb la participació de tots els nois del poble. Els nois formaven una colla, portaven una espasa de fusta, també un d'ells un ast, mentre que uns altres dos portaven un sarró cadascú. Un dels nois, que a voltes era el més gran o el més aplicat a l'escola, feia de cap de colla i anava vestit amb la seva millor roba. Rondaven pel poble i pels pobles veïns, visitant casa per casa, pujant al menjador, i disposats en ordre, per edat o per altura, cada un recitava un verset breu i petitori:

Jo nasquí entà Nadau,
sò petit com un didau,
e com que sabi de letres,
es hemnes me dan rostetes.
Víctor sant Vicenç!
Sò petit com un didalet,
es hemnetes vielhetes,
me dan rostetes.
Víctor sant Vicenç!

Després de recitar, cada un se sostenia damunt d'un taló i donava un ràpid giravolt mentre es posava l'espasa, plana, pel damunt del propi cap, sense tocar-se. La gent els donava farina o mongetes, que recollien els dels sarrons, o un tall de cansalada o alguna altra carn de porc, que enfilava a l'ast qui el portava.

Actualment la vigília de Sant Vicenç els nois visiten les cases del poble. Quan la recaptació ha estat abundant, venen una part del que han recollit, i del que en treuen en fan dir una missa en honor a sant Vicenç, a la qual assisteixen tots els de la colla.

Al vespre s'apleguen tots i fan una festa, presidida pel mestre, i consumeixen el que han recollit.

A Menàrguens, a més de tenir l'església dedicada a sant Vicenç, celebren la seva Festa Major d'hivern en aquest dia, així com a Esterri d'Àneu, que també té el temple parroquial dedicat a sant Vicenç, molt ampli, amb campanar esvelt de torre quadrada i segon cos vuitavat. La denominada Festa Major vella compta amb missa, aperitiu i balls de tarda i nit.

Per eix Sant i sos companys
la gent d'Esterri esperam
ser deslliurats de la fam,
pesta, guerra i altres danys,
i que del terme cullam
tots los fruits colmats i plens.

A Tarrés aquest dia era típic que tot el poble anés a la fira de l'Espluga de Francolí. Hi havia qui només hi anava a comprar el calendari del pagès i retornava cap a Tarrés. La gent llegia molt les "llunes" i es fiava (la gent gran encara ho fa) molt de les previsions del temps que duia el calendari.

Cabdella compta amb l'església parroquial (una joia del romànic) dedicada a sant Vicenç, situada a la part més alta del poble, a sobre d'una roca, i el poble ha celebrat la seva festa d'hivern en aquest dia, una realitat idèntica es repeteix a Adons. Per la seva banda Concabella li té capella dedicada, i continua celebrant festa en honor d'aquest sant, mentre que Sant Salvador de Toló li té vot dedicat. També Bóixols ha mantingut la seva celebració de Festa Major d'hivern en honor de sant Vicenç, igualment com Alins de Vallferrera, i Miraver (dit també Miravé), lloc on en aquest dia es deia missa solemne, amb música d'acordió, i repartiment d'un panet beneït a cada assistent.

Per fer aquest panet es passava per totes les cases a demanar una mesura de farina, amb la qual es feien aquests panets. Cada any en tenia cura una casa, que era designada per torn rotatori. Si sobrava pa es repartia equitativament entre les cases que havien aportat farina, i si les sobralles eren bastant quantioses se subhastava. A la tarda es feia ball amb acordió. Actualment encara es fa la benedicció del pa, però ja sense ball.

Aquesta parròquia de Miraver
us té gran devoció,
per ço a vostres peus postrada
us demana protecció.