Acabada la disbauxa del Carnestoltes, avui comença la Quaresma, un llarg temps que fins no fa gaires anys era sinònim de penitència i purificació.

Quaresma vol dir quarantena, que si d'una banda equival als quaranta dies de durada que té aquest període, d'una altra és record dels quaranta dies de penitència i dejuni de Jesús al desert.

L'església avui fa la imposició de la cendra als fidels que acudeixen al temple, i aquesta cendra fins fa poc temps era obtinguda de cremar els llorers i palmons secs del Diumenge de Rams de l'any anterior, com a signe de penitència, tot recordant que "pols som i a la pols tornarem". L'origen de la cendra com a símbol de purificació i penitència arrenca dels holocausts als déus dels antics pobladors de la nostra terra.

El Dimecres de Cendra és el primer dia de Quaresma, i en conseqüència el darrer de Carnestoltes. El ninot que durant aquests dies ha simbolitzat la disbauxa és avui cremat, convertit en cendra, i a les cases una nova figura pren el seu relleu.

Durant moltes generacions, els nostres avantpasasts han acudit a l'església en el dia d'avui a fer-se la imposició de la Cendra, i en retornar a casa penjaven a la porta de la cuina l'anomenada Vella Quaresma, una figura emblemàtica que va caure en l'oblit fa uns anys i que ara a les escoles de Catalunya tornen a recuperar per transmetre aquesta tradició als infants.

A la Seu d'Urgell es representava amb un dibuix d'una dona seca, escardalenca (la Quaresma) i que tenia set cames (les set setmanes que dura aquest temps), en una mà hi portava un bacallà sec i a l'altra verdura (el menjar d'aquests quaranta dies). Cada diumenge, després de tornar de missa, tallaven una cama a la figura i, just, en acabar de tallar-li la darrera s'havia acabat el temps quaresmal i ja podien menjar de tot. El diumenge de Pasqua hom solia tirar al foc la figura desmembrada.

A les botigues solien penjar un bacallà sec amb set arengades com a símbol de les set setmanes.

Set setmanes de Quaresma
només hem pogut menjar
arengades rovellades,
mongetes i bacallà.

Aquest mateix costum el trobem a Brics, on al començament de la Quaresma, a totes les cases feien l'esmentat retallable de paper d'una persona amb set cames. Aquest retallable aquí era conegut amb el nom de La Sarraïna, i cada diumenge al vespre, abans d'anar a dormir, l'amo de la casa i davant tota la família reunida, li tallava una cama. Quan li tallaven la darrera sabien que ja arribava Pasqua.

A Les els matins dels Dimecres de Cendra les dones sortien a embrutar tothom qui podien amb boles de "blauet" i sutge o greix de sota les paelles. Es posaven al pont i tacaven els qui passaven.

Aquesta tradició d'inici de Quaresma en què en molts altres llocs s'embrutaven de cendra per simbolitzar la penitència i l'austeritat que s'acostava, tenia aquí per protagonistes el sutge, el greix i el blauet.

A Durro el dimecres s'agafava la caldera més gran del poble, d'uns 100 litres, i es passava casa per casa, demanant que hi tiressin ous, un raig d'oli, patata bullida i all. Les cases que ja ho sabien i esperaven el moment, ja el tenien preparat, i un cop arribats a cada casa les mestresses feien buidada dintre de l'olla.

Uns duien la caldera, mentre d'altres anaven remenant i rellevant-se. Al final quan arribaven a la plaça, la caldera era plena d'un allioli excel·lent.

Tot el poble, congregat a la plaça, fruïa amb la menja d'aquell allioli amb pa i vi negre.

A Llesp durant els quaranta dies de la Quaresma que iniciaven avui, quan el dia apuntava, hi havia un grup de cantaires que passava pel poble a fer "la desperta". La gent es despertava amb els cants, que tenien lloc per tots els carrers, i llevant-se tot seguit hom feia via vers l'església, on tenia lloc el rés del rosari.

En sortir del rosari, la casa que havia pastat (hom es feia el pa a casa, i d'això se'n deia pastar) el dia anterior donava coca per a tota la quitxalla que havia anat al rosari i que havia fet "la desperta". Aquesta coca ja era feta expressament per als cantadors de la desperta. Així, fent una foguera a la plaça, s'ho menjaven tot en sortir.

Al mateix poble de Llesp es practicava una tradició ben curiosa del temps de Quaresma que també s'iniciava avui, i que consistia d'anar al paller de l'era, un cop s'havia sortit del rosari matutí de cada dia, quan ja la quitxalla s'havia menjat la coca de la qual hem fet esment, i mirar d'agafar el major nombre d'ous possible dels que havien post les gallines. Un cop agafats els amagaven als llocs més inversemblants, per tal que ningú altre els trobés. Hi havia qui els amagava al paller, d'altres sota el llit. Al corral i a l'esgolfa també n'amagaven, i en altres llocs.

Cada membre de la casa ho feia (i a totes les cases), i per aquest motiu era important ser el primer, en sortir del rosari, a agafar els ous, si no ja no en trobaves. Així un dia era l'un, l'altre dia era l'altre, i tots els membres es feien amb uns quants ous, que, repetim, cadascú amagava en llocs que no sabessin els altres, amb la finalitat de fer "la Conya".

I "la Conya" consistia en el fet que, el dia de Pasqua, a primera hora del matí, i com a símbol que la Quaresma havia quedat endarrere, i amb ella el temps d'austeritat, tothom treia dels seus amagatalls els ous que havia arreplegat, per saber qui era el que n'havia recollit més. D'això se'n deia treure "la Conya". Llavors s'esmorza amb els ous que es treuen. Que si ous ferrats, que si truita, etc., i s'ho menjaven amb molta gresca i fent molta conya.