Sant Blai, nat a Sebaste, ciutat d'Armènia, metge abans que bisbe, menà una vida de santedat que li permeté guarir un noi que tenia una punxa clavada al coll i que s'estava morint, d'aquí li ve el patronatge popular del "mal de coll" i són molts els pobles de casa nostra que li tenen festa dedicada, a més de no quedar poble ni poblet on aquest dia no se celebri la tradicional "benedicció d'aliments de Sant Blai". La seva mort es va produir l'any 316.

La festa de Sant Blai està molt arrelada a Castellnou de Seana on, des de temps immemorial hi ha una relíquia del sant, la qual cosa fa que molts hi acudeixin per a besar-la, al mateix temps que aprofiten per a gaudir de la Festa Major que celebren en aquest dia.

Els goigs antics del poble a sant Blai, dels quals n'era autor el que fou rector al segle xviii, conegut també per les seves obres escrites, ens referim a Costa i Bofarull, diuen:

De Vós relíquia sagrada
Castellnou guarda i adora,
en ella té i atesora
la prenda més estimada;
de tot Urgell i Segarra
molts malalts haveu curat:
Teniu dels devots memòria
Blasi benaventurat.

Aquest dia era festiu a Vilanova de Bellpuig, i després de la pertinent benedicció dels aliments, la gent, sobretot el jovent, agafava el dinar preparat i anava a menjar-se'l a la via del tren, a Castellnou de Seana. En acabar de dinar i fer gatzara s'anava a Castellnou, a la processó de les relíquies que hem esmentat. Un cop fet això, com que era Festa Major, molts es quedaven als actes festius.

Ens cal recordar què havia representat el dia de Sant Blai a cal Tudela de Vilanova de Bellpuig -casa pairal-, on feien missa en honor del sant. Un cop acabada, la quitxalla es posava a la porta de l'església a recollir la voluntat a les dones que sortien de beneir. Després els nens anaven a cal Tudela, on a tots els donaven quelcom, orelletes i diversos presents de menjar. Els diferents mitgers de les terres aquell dia feien festa i anaven a dinar tots convidats a la casa.

El sant patró del coll va estar votat a Sidamon en temps de la pesta, i com que el poble es guarí, han restat sempre agraïts i fan Festa Major. Una de les coses que s'ha de destacar d'aquesta població és que les dones anaven a beneir panistres plenes d'orelletes, i, com més plenes i més grosses millor. Semblava que hi hagués una competició agradable de veure qui en podia portar més.

Després de beneïdes, en sortir de missa, els escolans es posaven a la porta de l'església, amb unes panistres, i era costum que cada dona, en sortir, donés una o més orelletes pel capellà i els escolans. Per la seva banda, anys endarrere, era habitual veure els homes i joves anar a l'església amb grans cabassos d'ordi a beneir-los, i al mig del cabàs ple hi encenien l'espelma de la Candelera. Després aquest ordi era repartit entre els animals de casa, per tal que estiguessin bé durant tot l'any.

Al poble de Llesp trobem que les tres cases fundacionals van ser les que van instaurar la festa patronal de Sant Blai, i en aquella època ho feren de manera ben germanívola ja que, per torn rotatiu, cada any organitzava la festa una casa i les altres dues anaven de convidades a la casa que se n'ocupava. Allí menjaven, ballaven i feien tota la celebració.

El poble té uns goigs que daten de 1856 i que canten al seu patró sant Blai:

Sois de Llesp y sus vecinos
modelo en sus acciones,
y a Vos con deprecaciones
acuden grandes y niños,
por ser Patrón general
de este pueblo prodigioso:
Socorrednos, Blas glorioso,
en esta vida mortal.

Si el temps acompanyava, antigament, en sortir de missa el majordom i la majorala sortien a la plaça a ballar. Una vegada havien ballat ells dos el primer ball, després s'hi afegia tothom.

Una altra tradició d'aquest poble i que encara perdura avui dia és que una dona d'edat avançada faci "sequillos" per aquest gran dia de festa, i un cop beneïts a la missa celebrada en honor del sant, en sortir, es reparteixen convidant a tothom. Qui hi té la mà trencada és la Mercè de cal Basuré.

En aquesta data també era tradició el "pa dels pobres", que consistia a fer una fornada de pa entre totes les cases del poble, i en sortir de la missa major aquest pa era repartit entre tots els pobres que havien arribat fins aquí, que segons diuen eren molts, ja que emplenaven l'església de gom a gom. Aquesta tradició, que segur que devia tenir el seu origen en alguna acció de gràcies, ha perdurat fins no fa gaires anys, i era coneguda arreu com: "el pa de sant Blai o pa dels pobres".

Si bé per tots els pobles de casa nostra s'ha invocat aquest sant contra el mal de coll i gola, en aquests pobles de muntanya anys endarrere també l'invocaven per guardar el bestiar de les escomeses del llop.

D'altra banda a Les aquest sant té una ermita o capella dedicada que porta el seu nom, i els habitants de la població han demostrat molta devoció en acudir-hi en romeria el dia de la festa. El mateix es pot dir d'Algerri on s'anava en processó fins a l'ermita que li tenen aixecada i a Artesa de Segre que és tradició d'aquest dia anar fins a l'ermita de la Mare de Déu del Pla.

A Les feien uns panets petits com una moneda, amb una creu al damunt, que pastaven set setmanes abans del dia de Sant Blai, i en menjar-se'ls quan ja eren secs feien de mal menjar. Hom creia que si algú es menjava set pans d'aquests restava tot l'any sense mal de coll.

Tothom duia a beneir, entre altres coses, sal i una pota de porc de la pròpia matança. La sal tenia (i té) un gran simbolisme, i d'aquesta sal se'n donava un pessiguet a la quitxalla en primer lloc, i també als altres membres de la família i al bestiar, per tal que sant Blai els guardés de mal de coll, mentre que la pota del porc era tradicional donar-la al capellà com a present.

Un dels aplecs que se celebren avui és el de Montlleó, que compta amb l'assistència de tots els pobles de la rodalia.

Trobem benedicció d'aliments en la pràctica totalitat de pobles, però ens cal fer menció d'Alcanó i la Floresta, que tenen aquest sant per patró. A Puiggròs era tradició de beneir una poma i guardar-la per menjar-se-la el dia de la Mare de Déu de Març, costum que la gent tenia molta habitud de complir.

Cal remarcar que les deixalles del que s'havia beneït no es podien llençar, sols es podien cremar, la qual cosa feia tothom ja que a totes les cases hi havia llar de foc. Precisament, del fet que hi havia foc a totes les cases, així com braser per escalfar-se els peus, ens en parla ben clarament la dita:

Per Sant Blai serè, busca llenya i fes braser.

El poble d'Alcarràs ha donat en aquest dia una nota típica i positiva al llarg dels anys, ja que la de Sant Blai era una festa molt tradicional. Una de les figures més representatives n'eren les majorales que passaven pel matí a captar coques per totes les cases del poble, les duien a la plaça de l'església (placeta del "Caram"), i allí, a la tarda, les subhastaven entre els joves i feien el "ball de coques". El jove que comprava una d'aquelles coques tenia dret a un ball amb la noia que volgués, i era ballat per una sola parella.

A la capital de les terres ponentines, Lleida, l'advocat de les malalties de coll té el seu màxim exponent a l'església de Sant Llorenç, on té un altar dedicat amb un quadre atribuït al pintor Mateu Ferrer, i datat del segle xv. Aquest temple es veu molt concorregut per gent que va a beneir els tradicionals aliments, entre els quals no hi falten les típiques "Cristines de Sant Blai", que són la versió moderna de la benedicció d'aliments, i els que avui celebren llur patronatge, els metges otorinolaringòlegs, que celebren missa solemne.