Segons la tradició, sant Macari havia estat pagès i, diu la veu popular que va inventar la fanga, amb què tant va contribuir al conreu de terrenys humits. Sant Macari va abraçar la religió i se'n va anar a fer vida de penitència en una cova. Allí que era, una nit, va tenir un somni o una visió en la qual la mort demanava comptes, als qui morien, de llur conducta en la vida i els feia càrrecs, amb tota la duresa, sense respectar la seva categoria social. Aquesta visió la va representar en pintures, i amb el temps se'n digué la dansa de la mort.

Des d'aleshores s'ha tingut aquest sant en clara relació amb tot allò que afectés la vida de les persones, o dit d'una altra manera, van néixer confraries sota l'advocació d'aquest sant la finalitat de les quals era atendre els morts.

A les Avellanes fou un dels pobles on arrelà aquesta confraria d'atenció vers aquells que ja han estat cridats a l'altra vida, per això donaven el servei d'enterrament als difunts.

El "clavari" era l'encarregat de rebre l'avís d'una mort i avisar els confrares que havien de portar el difunt, la creu, les atxes enceses al costat del mort, el penó, etc.

A Fontdepou hi havia idèntica confraria que a les Avellanes, i el dia de la festa es cantaven uns goigs locals al sant:

Fontdepou, poble que us venera,
oh celestial patró,
amb l'esplet de primavera,
seguint la tradició.
De l'amor sant sou sagrari
d'aquest poble tan creient:
Confirmeu, oh sant Macari,
la fe viva a nostra gent.

Aquestes confraries celebraven la seva festa en el dia d'avui, i ho feien de manera molt lluïda.

També a Maldà aquest dia es feia una solemne festa litúrgica i processó, però el fet de celebrar una altra festa a l'agost i els freds rigorosos de l'hivern, van decidir el poble, per unanimitat, a traslladar a l'estiu la celebració de Sant Macari. Els problemes van sorgir quan van haver de decidir si el primer dia el dedicaven a sant Macari o a sant Agustí. Diu la tradició que la majoria estava per sant Agustí, i la minoria per sant Macari. Per arribar a un acord ho feren a sorts, i de les tres vegades que van extreure paperets, amb els noms, les tres vegades va sortir primer sant Macari. Va ser llavors quan la gent van creure que la voluntat celestial era aquesta, la de la celebració de Sant Macari el primer dia, i Sant Agustí el segon. Aquesta disputa, que hem de situar almenys 150 anys enrere, l'evidència pel fet que a la façana de l'església hi havia un lloc dedicat a sant Macari, i no a sant Agustí.

A Pallerols la festa de Sant Macari la determinava que en aquest dia es va posar la primera pedra de l'església i com que en el moment d'acabar-la no havia pres mal ningú, el poble va decidir, agraït, fer festa a perpetuïtat, tal com s'ha conservat fins als nostres dies.

Sant Martí de Riucorb sempre ha tingut gran devoció a les seves relíquies, les quals han guardat com un preuat tresor en els reliquiaris pertinents. Les exposaven solemnement a l'església l'endemà de cap d'any, és a dir, el dia 2 de gener, perquè d'aquesta manera hom pogués invocar i demanar la protecció per tot l'any que començava. Entre elles hi havia la relíquia de sant Climent, que protegia el treball perquè sant Climent era molt acurat amb la feina, i també la de sant Jacint. Totes dues relíquies van arribar a la població el dia 3 de juliol de 1685.

Però potser la més coneguda era la relíquia de santa Victòria, nomenada patrona de les dones que infanten no sols aquí sinó d'arreu. Diu que aquesta santa ajuda en els moments de donar el pit, perquè no falti llet a les dones i també perquè no agafin cap mal en aquesta part del cos, mamitis, mastitis o tumors. La santa, doncs, és protectora si hom hi acut.

La relíquia de santa Victòria màrtir, va arribar el 17 d'agost de 1786, i la van dur des de Roma fins a Tarragona, i d'allí i en processó, fins a Sant Martí. El canonge Foguet fou l'impulsor de dur la relíquia de la santa.

Avui encara la trobem a l'altar major de l'església ja que tot i les destrosses i els greus estralls que se li van causar durant la guerra civil de 1936-1939 es va poder salvar de la destrucció perquè la van amagar.

Aquesta santa té goigs propis, que diuen:
Per especial providència,
des de Roma a on patí,
vostre cos a Sant Martí
traslladà la Omnipotència,
aquí la beneficència
se ostenta propiciatòria.

A Ciutadilla, el 2 de gener s'ha anat celebrant la festa votada de Sant Roc. La intercessió del sant es va invocar perquè deslliurés el poble de la pesta ja que no hi havia manera de deturar-la, per això Ciutadilla hi va recórrer per tal de veure's lliure d'aquell flagell. Per aquest motiu el 2 de gener esdevingué dia de festa gran a la població. També el canvi de majorals es va passar al dia de la festa votada en lloc del dia 1, la qual cosa encara li conferí més solemnitat. Era costum començar el matí d'aquest dia amb un gran repic de campanes, convidant el poble a la festa.

Una de les tradicions que va arrelar molt i es va convertir en popular va ser el fet que els majorals entrants, en sortir de missa, repartien coc per a tots els assistents que prèviament l'havien beneït a la missa. A la tarda era típic repartir la "coca dura", la part més lúdica del dia.

Les noies eren les encarregades de fer les coques, que per cert les tenien ben atrafegades bona part del temps, i que subhastaven. Les guarnien força bé i la presentació era excel·lent. D'aquest guarniment se'n deia "enramar la coca de Sant Roc". En aquest encant havien destacat, cada un en el seu temps, el Ton del Faià, el Pastoret i l'Isidre la Casilla, que esdevingueren personatges molt populars.

En l'encant o subhasta, els nois eren qui solien comprar aquestes coques, els quals, generosament, regalaven la coca a una noia (cada noi la regalava a una noia), i això donava peu a ballar un ball amb ella. Era el "ball de coques".

L'ermita de Sant Roc està situada a uns tres quilòmetres de Ciutadilla, dalt d'un turó a 628 m d'alçada, i encarada (segons van decidir expressament) vers el Sant Crist de Balaguer. Aquesta ermita es va aixecar com a record i agraïment a perpetuïtat pel fet que el poble es va guarir de la pesta.

Ciutadilla per Patró
molts anys fa us ha proclamat,
i una ermita us ha aixecat
on acut amb devoció,
demanant-vos protecció
en tota calamitat.
Com elevat sentinella
la Vila vós protegiu,
no volguent que hi faci niu
l'inhumà còlera en ella,
no tenint ningú record
que en Ciutadilla hagi estat.
Teniu dels devots memòria
Sant Roc benaventurat.

Més endavant a Ciutadilla va arrelar-hi la Germandat de Sant Roc, amb finalitat de donar prestacions de caire humà.