D'Ivars d'Urgell que així us venera
allunyeu-ne guerra i fam,
concediu-li fe sincera,
conserveu-li els fruits del camp;
si un fill vostre s'esgarria
acudiu en favor seu.

A uns dos quilòmetres d'Oliana, en l'indret del pont que travessa el Segre, enlairat sobre la carretera, vora l'anomenat Grau d'Oliana, a la falda del roc de les Hores, hi ha el magnífic temple romànic restaurat de Sant Andreu del Castell. En aquest indret cal veure-hi les arrels de la població.

Així mateix, l'església de la vila també està dedicada al patronatge de sant Andreu, i és un edifici que fou construït de nova planta entre els segles xvii i xviii.

Els goigs de Sant Andreu diuen:
De la vila d'Oliana
sou admirat protector,
per sa vida cristiana
viu model i intercessor;
tallers, cases i conreus
amb vostres precs heu vetllat:
Siau el nostre advocat
gloriosíssim Sant Andreu.

Sant Andreu era germà de sant Pere, per aquest motiu ens diu la tradició que anaven junts pel món predicant la bona nova de la paraula de Jesús. Van ser moltes les poblacions que van escoltar la seva paraula de conversió, en conseqüència quan aixecaren les seves esglésies, la majoria de nuclis de població les van posar sota el patronatge de l'apòstol i papa Pere, mentre que altres (menys) ho feren sota l'advocació del seu germà Andreu, com és el cas d'Oliana.

Els avantpassats que van viure en aquesta població esperaven el dia de Sant Andreu per molts motius; uns per celebrar la festa del patró, altres per decidir quin dia farien la matança del porc, però la quasi totalitat dels habitants per mirar, quan es feia fosc, l'estel de la neu, que es podia observar cap al costat de ponent. Segons la intensitat amb què brillava, la gent sabia si aquell hivern nevaria molt o poc. A molta lluïssor, molta neu, amb menys lluïssor hivern de poca neu.

Sant Andreu és un dels sants del calendari que ha donat peu a més refranys i llegendes. Segons una de les llegendes sobre sant Andreu, va ser en la seva diada que va nevar per primera vegada a la Terra.

Una bonica llegenda que havia estat contada durant centúries vora la llar de foc ens diu que el primer cop que la gent d'aquest lloc va veure nevar els va causar molta estranyesa, ja que no havien vist mai que caigués aquelles coses tan blanques del cel.

Precisament aquella primera nevada va coincidir amb el dia del patró d'Oliana, però a més a més va resultar que els anys venidors també va succeir el mateix fenomen i en el mateix dia. La gent va començar a pensar que hi havia un home que regia i disposava d'aquell fet, al qual van posar el nom de Pare de la Neu.

L'explicació que els primitius van atribuir a aquest fet fou que, precisament per celebrar la festa d'aquest personatge, al cel se celebrava un gran banquet, al qual hi assistien milers i milers de convidats (potser hi eren tots els que gaudien de la glòria celestial). El menjar que se servia en aquest convit no era altre que carn d'oca, i per aquest motiu n'havien hagut de sacrificar a milers. Aquestes oques s'havien hagut de plomar, amb la qual cosa els munts de plomes eren grandiosos.

Aquestes plomes eren llençades el dia gran de la festa, les quals queien a la terra en forma de flocs de neu. Com més flocs de neu queien més important devia ser el convit celestial i més oques devien haver mort. Aquesta fou la primera explicació llegendària que es va donar a les nevades que succeïen el dia de Sant Andreu.

En el dia d'avui cal mencionar la Fira de Sant Andreu d'Organyà, tot i que actualment se celebra durant el cap de setmana més proper, i que és una de les fires de muntanya de més tradició i anomenada, que dedica espais als productes artesanals i ramaders.

Però parlar de la fira d'Organyà és parlar d'una de les fires més importants de Catalunya, car juntament amb la de Salàs de Pallars a la muntanya i la de Verdú a la plana baixa formaven la trilogia de fires amb més anomenada i més volum de concurrència.

La fira havia marcat més enllà dels límits comarcals una fita en el calendari i en el temps. Això sol en mesura la seva importància i així, per exemple, les feines rurals, la compravenda i els fenòmens atmosfèrics del mes de novembre tenien la fira com a punt de referència.

No hi ha cap mena de dubte que determinades fires van tenir gran importància en els seus temps i que van servir per impulsar els contactes, les compres i les vendes, relacionar la gent, divulgar el nom de la població en qüestió i un llarg etcètera.

Era la manifestació més real de l'economia del poble, se celebrava per Sant Andreu (30 de novembre) i s'allargava fins a vuit dies més. Era fira d'animals de peu rodó, però això no vol dir que fos exclusiva d'aquest gènere ja que se'n podia trobar de tota mena, tal com ara descriurem.

A més de mules, pollins o matxos, hi havia també porcs, bous, etc. Un any que van arribar les neus aviat, la gent que venia de la Vall d'Aran tenia problemes per passar el Port de la Bonaigua, cobert de neu, i llavors van fer passar al davant els pràctics amb una colla de bous, que deixaven el camí aixafat, la qual cosa els permeté d'arribar bé i a temps a la fira d'Organyà. Aquest és un fet real i documentat.

La concurrència era massiva, i sinó, només cal veure què escrivia mossèn Jaume Sarri: Els darrers dies de novembre la Ribera Salada és transitadíssima per negociants que van i vénen de la fira de Sant Andreu d'Organyà. Pel vell camí ramader i per la carretera passen tocades de mules, de bous, de vedells i de ramats. Aquest fet avui està canviant ja que alguns transporten els vedells i els mulats en camionetes, el moviment de les quals resulta intensiu i fascinant; hi ha moments que la carretera sembla una processó. Com es pot comprovar, és una evocadora descripció del que succeïa per tots els costats i camins que convergien vers Organyà.

El firal era el centre neuràlgic de tot, era el cor i el pulmó que imprimia moviment. Estava emplaçat a la plaça, la que avui ostenta el nom de plaça de les Homilies. També tota la carretera era plena de gom a gom, i s'allargava en direcció a Cabó.

Els ramblers o firaires provenien de diversos llocs de Catalunya, Aragó, València i d'altres punts, encara que aquests eren els més significatius i representatius. El bestiar provenia de les comarques properes, com el Solsonès, Pallars, Cerdanya o Andorra, on precisament un mes abans hi tenia lloc una fira a la qual també acudien nombrosos compradors i venedors, s'hi feien transaccions molt importants, sobretot de bestiar, i es considerava com una preparació per les grans fires d'Organyà i de la Seu d'Urgell. Diuen que servia per temptejar el mercat, per a jutjar sobre l'abundor o l'escassetat del bestiar i fer-se un criteri referent a preus. Un fet també curiós per al lector era que els bous procedents de la Cerdanya i de la part nord de l'Alt Urgell anaven ferrats, la qual cosa sorprenia en primer terme els firaires que provenien de zones on aquesta pràctica no era habitual. Encara avui he constatat personalment l'existència d'alguns d'aquests ferradors de bous, els quals caldria conservar i habilitar per a visites turístiques.

Però la fira no sols s'esperava per canviar o vendre mules sinó també per comprar guarniments, sabates, o eines de tota mena. Els teixidors hi anaven a proveir de cànem i vendre teixits, no hi faltaven els faixeros, els xarlatans o els torronaires d'Agramunt (de reconeguda vàlua) o els de Ponts, la qual cosa era aprofitada per la gent per a proveir-se d'aquest dolç article que es menjarien de postres per Nadal, que ja s'acostava. Així que durant aquests vuit dies el poble estava ocupat per firaires, tractants i ramblers. Hi havia llocs que feien d'hostal o cases que tenien tanta gent que per aquests dies havien de llogar noies per a donar l'abast a fer menjar i endreçar.

Era molt curiós i divertit presenciar i escoltar un tracte entre un rambler i un pagès per la manera tan típica d'utilitzar un vocabulari deliciós, propi d'aquella mena de vendes. La quantitat la designaven amb unces, una unitat de pes (una unça era el pes de la peça de 80 escuts d'or que valia setze duros, és a dir, 80 pessetes), encara que a l'hora de pagar ho fessin amb bitllets de 100 pessetes. Una mula de quatre anys de talla mitjana es podia adquirir pel preu de 15 o 20 unces (1.200 o 1.600 pessetes).

Avui els temps han canviat molt ràpidament i les fires d'animals o bé són un record del passat o senzillament esdevenen testimonials del que foren anys endarrere. Aquesta realitat tan nostra i que tanta importància va tenir durant segles ha rebut el cop de mort amb la mecanització, però el seu enterrament i absoltes definitives han estat l'abandonament per part del jovent dels pobles de muntanya on van viure els seus pares i avis.

Passi el que passi, però, en el record sempre hi quedarà la fira de Sant Andreu d'Organyà la qual, tot i que sense l'esplendor d'altres èpoques, s'ha adaptat als temps actuals i continua celebrant-se esplendorosament.

Sant Andreu, que tanca el mes, ens ha deixat un bon ventall de dites que fan referència al temps de fred en què ens trobem:

Per Sant Andreu, llarga nit i dia breu.
Sant Andreu porta la vetlla i Sant Josep se l'emporta. (S'aplegaven gent de les cases i es feia vetlla al voltant del foc).
Per Sant Andreu, mata el porc teu.
Si neva per Sant Andreu, tot l'hivern neu.
Per Sant Andreu, diu el fred: Aquí em tindreu.
La neu de Sant Andreu, fins a Carnestoltes la veureu.
Per Sant Andreu, fa un fred que no l'aguanta ni Déu.
Per Sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu.
Per Sant Andreu, l'oliva al trull posareu.
Per Sant Andreu, cap mosca no veureu.
Si vols bé al marit teu, no li donis cols per Sant Andreu.
Per Sant Andreu, mata el porc teu; si no està prou gras, mata'l per Sant Tomàs, i si encara no ho fos prou, mata'l per l'Any Nou.