Una de les festes més grans que Vallbona de les Monges ha celebrat des de fa molts anys és la festa de la "Pigota", que començava amb un tridu el divendres anterior (la festa de la Pigota és el darrer dilluns de gener), i hi assistia tot el poble.

Les dones feien menjar per tots els dies, ja que calia anar al temple a resar. El menjar que deixaven preparat les mestresses de casa era un tupí de fesols amb cansalada.

Divendres s'anava a la rectoria a buscar les relíquies de sant Cosme i sant Damià, que en solemne processó eren dutes a la parròquia. Als actes hi assistia tot el poble.

També, sota tàlem i amb llum d'atxes, era duta la comunió a tots els malalts del poble.

En aquesta data tothom es confessava, no quedava ningú sense fer-ho, i així era costum, per la Setmana Santa, quan tothom es tornava a confessar, sentir la dita: "Pare, des de la Pigota que no m'he confessat".

El dilluns, que és la festa gran, el matí es dedicava als dos sants metges Cosme i Damià, i a la tarda a la Verge del Claustre, on es resava i cantava en acció de gràcies. S'acabava amb el cant d'un Te Deum cantat per la comunitat de les monges.

Avui, en un món laboralment atrafegat, la celebració de les festes ha canviat un xic, i solen adaptar-se a un dia festiu en molts llocs. La festa del Claustre ha canviat en la celebració però la devoció continua ben arrelada i ben viva entre la població. Caldria mencionar el fet que a la tarda d'aquell dia, les noies del poble cantaven el rosari i després la priora les convidava a berenar melindros i xocolata.

A partir del 1970 es va començar a treure reixes de la clausura, i es va poder suprimir la llarga cinta de l'escapulari, ja que la gent pogué entrar a besar la seva advocada dintre del convent.

Així mateix es permet l'entrada als oficis i als cants, com per exemple la missa i les vespres, que compten amb l'assistència i participació de gent de fora.

Del cenobi de Vallbona
sou riquíssim ornament
sou la glòria del convent
i del poble que us corona.
Vostres ulls tots plens d'amor
fan florir ma terra aimada:
Mostrau que sou l'advocada
del qui us demana favor.

A Arànser han celebrat una tradició ben sorollosa el dia 31 de gener, moment que tots els pastors del poble, acompanyats de la pràctica totalitat d'habitants, sortien pels carrers amb esquelles de vaques i bestiar, i amb d'altres estris sorollosos, fent un estrident i durador repic, mentre passejaven pels carrers del lloc i emprenien finalment el camí de la serra de Lles.

Aquesta sorollosa celebració tenia com a finalitat acomiadar el "generàs" -el mes de gener-, ja que segons ells calia treure'l ben lluny, ja que és el mes de l'any més dolent per al bestiar. Aquesta celebració tenia una durada d'algunes hores, fins que els pastors i la gent retornaven al poble després d'haver acompanyat el "generàs" en direcció a la serra de Lles.

A Travesseres hi va néixer el dominicà F. Bernat de Travesseres, màrtir i advocat dels cecs, sords i muts. El poble que li va fer de bressol ha mantingut la celebració festiva en el seu honor fins avui dia.

El seu sarcòfag és al Museu Diocesà d'Urgell. Es diu d'aquest sant, que va morir lapidat. El lloc de la seva mort està situat a Castellbò, i per aquest motiu encara els d'aquell lloc són motejats com a matasants.

Una estrofa dels seus goigs canta:
Urgell en sa catedral
conserva lo vostre cos
en un sepulcre preciós,
aont sou en general,
amb devoció cordial,
per tothom molt venerat:
Gloriós Bernat de Travesseres
siau lo nostre advocat.