S'anomena Dijous Gras el dijous de la setmana abans de l'inici de la Quaresma, que com sap tothom comença el Dimecres de Cendra.

No fa gaires anys que la tradició més peculiar d'aquest dia era que els escolars sortissin a fer una berenada popular als afores del poble, buscant un racó adient com podia ser l'indret on brollava una font d'aigua, algun bosquet de pins o alzinedes, o alguna de les eres que hi havia als voltants dels pobles i que anteriorment s'utilitzaven per fer la batuda. Una cosa era comú en tots els grups: menjar truita amb botifarra. La cantarella ens ho fa avinent de manera ben clara: "El Dijous Gras, botifarra, botifarra, el Dijous Gras botifarra menjaràs".

També les mestresses de les cases aprofitaven aquest dia per fer un dinar abundant en carn de porc (que es matava a casa), ja que amb l'arribada de la Quaresma la carn quedaria postergada dels àpats fins que arribés la Pasqua. En cap casa, però, no faltaven en aquest dia les típiques coques de llardons.

A Llesp era molt tradicional, per celebrar el Dijous Gras, de fer coca de "greix". Se'n feia a totes les cases. Després la torraven amb una graella especial i s'hi tirava mel pel damunt. S'ho menjaven amb molt delit.

També en el dia d'avui, a Brics hi havia el costum que a les cases es mengessin el cap del porc que havien matat a l'entrada d'hivern. Era el darrer dia que es menjava carn abans d'entrar a la Quaresma i, per aquest motiu, l'endemà tenia lloc la neteja de totes les cassoles i atuells que servien per a coure carn; una neteja que es feia amb vinagre i amb molta cura, per tal que no quedés cap raconet amb cap mica de carn. La neteja es feia amb vinagre per tal que també marxés l'olor de la carn ja que per Quaresma no es podia ni olorar aquest producte.

Una de les notes curioses del Dijous Gras es trobava a Organyà, poble que en aquest dia celebrava una altra fira, però de dimensions i continguts totalment diferents de la de Sant Andreu, a nivell de transaccions semblava més un mercat que una fira d'un sol dia de durada. Això no obstant, tenia unes connotacions especials que fa que fos coneguda com la fira dels tractes.

En aquest dia hi acudia molt jovent, de manera especial aquelles noies que volien anar a servir a alguna casa forta de la contrada perquè també hi acudien aquells amos i mestresses que necessitaven minyona, hi feien els tractes per saber quan guanyarien i parlaven entre elles de tot el que representava anar pel món a fer de minyona.

Aquelles que eren llogades, en arribar la tarda, a l'hora del retorn, en lloc d'anar a casa dels pares ja solien emprendre el camí vers el seu nou destí, després d'haver-se acomiadat dels pares, els quals també es trobaven a la fira i en marxar ja sabien a quina casa anava a servir la filla.

A més a més d'aquelles que cercaven feina de minyona també hi acudien totes les noies que estaven en edat de merèixer, tot esperant que en aquest dia trobarien el galant que se'ls declarés, o que el casamenter (amb aquest nom era conegut l'home encarregat d'arreglar casaments) concertés amb algun jove ric i ben plantat un futur matrimoni. Castellciutat és un dels indrets en què actualment se celebra el Dijous Gras amb més participació i animació.

Per la seva banda a Solsona el Dijous Llarder (o Gras) ningú no podia sortir a treballar, i si algú ho feia l'anaven a buscar i el feien tornar a la població, on s'organitzava un gran berenar amb l'assistència de tothom que volgués, ja que deien que en aquest berenar hom s'havia d'atipar perquè venia la Quaresma i portava molts dies de dejuni. El berenar era a la plaça i es donava botifarra cuita al foc.

Actualment en aquest dia ja comencen la celebració del Carnaval que té una durada de set dies. El Carnaval de Solsona és una celebració declarada d'interès nacional. La família dels Gegants Bojos balla sempre al so del Bufí, l'himne del Carnaval, estomacant qualsevol que es despisti amb els seus braços de roba. Són uns dels protagonistes de la festa, a més del ruc -que es penjarà el dissabte-, el "mata-rucs d'honor", els sopars, els balls, l'enterrament, el castell de focs i, és clar, el Carnestoltes, sense oblidar el colorit de les comparses que trobareu tothora pels carrers, fent que la població deixi per uns dies de ser la ciutat de la calma.

D'altra banda, el 2 de març és el dia gran d'Almacelles, amb la celebració de la Festa de l'Aigua. La data del 2 de març de 1910 quedarà gravada amb lletres d'or en la història d'aquest poble. Tenia lloc el fet més important després del protagonitzat per Melcior de Guàrdia i Matas, ja que en aquesta data arribava l'aigua a la població. Aquell dia del mes de març l'aigua entrà al terme municipal i anà seguint el seu curs fins a la bassa Bona. La gent tocava l'aigua per convèncer-se que era veritat. La Maria Àngela del Pedro del Castilla es convertí en la primera regant, ja que en va agafar un tupí per regar una mata de julivert. A l'avi Carrasco -que tenia la casa molt a prop-, li van oferir un vas d'aquella aigua que baixava molt terrosa, però ell, amb llàgrimes als ulls se'l va beure. Fou el primer que va tastar la nova aigua. Alguns es van ficar després dintre per mullar-s'hi (tot i el fred) i beure'n, vestits i tot. Fou el deliri...

Avui es recorda aquell fet de tanta transcendència per a la vila amb gran festa i diversos actes, tant religiosos com lúdics. És la gran festa d'Almacelles.