Una de les tradicions que anys endarrere tenia lloc a Tàrrega en aquest dia era la benedicció de l'Oli de Sant Serapi. La gent s'adreçava a l'església dels mercedaris, on un frare de la Mercè feia benedicció de l'oli que la gent portava, i que es feia servir com a remei de dolors reumàtics i còlics, a més de llagues i ferides de trencadura d'ossos, per tal com sant Serapi n'era considerat advocat i guaridor.

A Puiggròs un cop havia passat la festa de Sant Martí s'iniciava la matança del porc, tot i que els mesos de desembre i gener eren els que se'n sacrificava més, però era a partir d'aquestes dates quan s'iniciava aquest ritual.

Durant els darrers anys, el canvi sofert en la vida quotidiana ha modificat en gran manera aquests costums i realitats que havien estat tan arrelats en el viure dels nostres avantpassats i en els de la nostra pròpia infantesa.

Moltes activitats que havien passat de pares a fills van desapareixent perquè els temps actuals, amb la seva evolució i tècnica, els deixa de banda per antiquats i obsolets.

La matança del porc fou un fet social molt important i imprescindible en la vida econòmica de les llars dels nostres pobles. Ara, ha perdut molt de la seva antiga popularitat, tot i que en la pràctica totalitat de pobles hagin recuperat la celebració de la matança del porc amb la finalitat d'aplegar-se tots els veïns del poble al voltant d'una taula menjant el porc en les seves variades presentacions i aprofitant per fer una bona xerradeta entre mossada i trago de vi.

Des dels temps més reculats, el porc és un dels principals elements per abastir de viandes les cases de pagès. Aquesta era l'única carn que moltes llars rurals menjaven en el transcurs de l'any, ja que no hi havia carnisseries, a part d'alguns animals dels que es criaven en el corral.

Els nostres avantpassats ho tenien tot previst, i fet amb bon enginy, ja que salaven, confitaven, embotien i conservaven les diferents parts del porc, amb la finalitat de tenir reserva abundant durant l'any, i de manera especial quan arribaven les feines fortes de l'estiu, com són la sega i recollida de cereals. Era en aquest moment, quan es batia a les eres amb animals, quan s'encetava la tupina, ben proveïda de llonganissa, costella i la carn que s'havien guardat en una tupina amb oli d'oliva a fi de confitar-les i que estiguessin a punt per aquest moment. De la importància del porc (o porcs) en una casa de pagès n'és clara mostra la següent dita: Per a viure en una casa sense porc, val més estar mort.

La funció social de la matança del porc té gran o idèntica semblança amb la festa de Nadal, ja que les dues són eminentment de família, se celebren a la llar i al voltant d'un bon àpat. Fins i tot en alguns indrets, i reforçant aquesta semblança, en el dinar de Nadal hi era present el porc, fou més endavant que el gall agafà el protagonisme de l'àpat nadalenc.

A Puiggròs i Fulleda per a la matança del porc es feien els preparatius pertinents i hom es proveïa d'allò que necessitaria. Era un fet habitual a la població (i a totes les altres) que es repetia cada hivern.

Uns dies abans es preparaven els feixos de rama d'olivera, i anteriorment es feia amb manats d'argelagues per a socarrimar el porc, ja que una i altra és la millor llenya o el millor foc, crema seguit i no deixa regust. Així mateix tenia lloc la preparació de les calderes, els cassons, les olles, la petita pels tastets o tastarelles (per mirar si les barreges de sang, de carn, etc., estan bé de sal i pebre), cassoles, el gibrell per a rebre la sang, les pasteretes per recollir les tripes i portar-les a la font a netejar-les, els draps, les tovalles per cobrir la taula on es descarnen els ossos, les paneres, els ganivets i la màquina de trinxar i farcir, l'empostissat amb un coixí d'argelagues, timons i boixos on s'estendran les ternes de cansalada, els ossos, els peus, morro i cua, les costelles i els llomets per confitar. El lloc ha de ser airejat perquè no es floreixin.

S'acordava el dia amb el matador, la farcidora -mandonguera- si és que no ho feien les mateixes dones de casa i els homes que han d'auxiliar per col·locar el porc a "les graelles" i servar-lo pels peus, socarrimar-lo i pesar-lo.

Mentre la mandonguera netejava la "tripa" es preparava la sang per fer les botifarres que solien ser de tres menes: de sang, de carn cuita a la caldera i de carn crua per confitar. Avui no és cap problema amb l'ajut de les màquines arranjar tres i quatre porcs en un dia. Descarnats els ossos i separades les carns per les botifarres i llonganisses, salats els ossos i les ternes de cansalades, restava per la tarda farcir les botifarres i coure-les, farcir-les de carn pel confitat i penjar-les amb les llonganisses. Si mataven tres o més porcs els treballadors feien quatre àpats: abans de començar la matança menjaven una torrada oliada amb allioli i un quinzet barrejat; un cop morts els porcs, pesats i col·locats, esmorzaven uns talls de tocino suara mort; per dinar menjaven plats diversos com cigrons o mongetes i un bon amanit de ceba, olives, raves, coliflor confitat, pebrot i bitxos i un plat de costelles o llom. L'àpat fort, però, era al sopar: escudella que es tallava el seu brou amb carn de be, la pilota, la llonganissa, la cansalada d'antany, menuts, fetge fregit a la paella, etc., era l'hora de la gatzara del jovent.

Als convidats se'ls donava el present (el tast) que consisteix en un bocí de fetge, mantellina, carn, ossos, etc., perquè ho tastin els que no han vingut.

El dia del confitat era la segona edició de la matança del porc, més assossegada i més suculenta. Quan les botifarres de sang i les de carn són "saumalles" es confiten. Es posen unes enormes cassoles als fogons on es fonen els sagins esmicolats en tallets, i quan s'han fos es treuen, ara greixos. En els suculents llards s'hi couen els lloms, les costelles i les botifarres que, tallats a mida decent i cuits es col·loquen dins les olles que es cobreixen amb aquell suc. El dinar i el sopar és a base d'aquest confitat que resulta un òptim i saborós menjar.

Aquelles tupines serien la principal reserva d'aliment quan arribava la feina forta al temps de la sega. Això avui és record, com ho és moltes d'aquestes realitats viscudes a Puiggròs. Però el record és sentiment, i el sentiment és vida. Per això una tradició, un costum no pot morir mentre hi hagi algú que li servi sentiment, perquè almenys en el cor d'aquella persona és viu.