Santa Perpètua té ermita aixecada al terme de Vilanova de l'Aguda, on s'hi celebra un gran aplec el dia 7 de març. Es beneeix la coca pagada pels majorals de la santa que pertanyen a dues cases del poble que se n'ocupen alternativament. Aquesta ermita havia gaudit d'una família d'ermitans que en tenien cura. Subsistien gràcies a una finca de l'ermita i de fer capta pel poble.

Al devot que en esta ermita
vostra intercessió implora
dau-li lo que sol·licita,
com especial Protectora;
a tots glòria inmortal
alcansau-nos invocada:
Deslliureu-nos de tot mal
Perpètua màrtir sagrada.

El Carnestoltes de Durro ha estat sempre el més important de la vall de Boí, i l'únic que tenia una barreja de coses i fets que el feien original i atractiu.

El jovent feia el Carnestoltes, que era un ninot fet amb palla, pantalons, americana, sabates, etc., i el penjaven al bell mig de la plaça del poble.

El dimarts al matí, en plena eufòria carnestoltenca, els joves, amb un ruc que els acompanyava, amb el Carnestoltes damunt del ruc, i amb el "roster" (una llarga canya o bastó que era conegut amb aquest nom), que portaven dos joves a coll, passant per tot el poble, i allí les dones els anaven penjant les llonganisses, les botifarres i tot allò que s'hi pogués penjar, a més d'ous, patates, etc., i amb tot el que arreplegaven es feia, el dimarts al vespre, el sopar a casa Xoquín. Un sopar al qual només podien assistir els homes.

Al poble veí d'Erill-la-vall, el jovent, mentre feien la "capta" o arreplec, anaven cantant:

El "roster" que en portem
és més llarg que el mes de maig,
i per omplenar-lo
ja cal que poseu bon tall.
Aquest noi que porta el sac,
és un gran castellà, castellà,
totes les trunfes que li dareu,
totes les sabrà portar.
Aquest noi de la cistella,
és un gran jove i un gran hereu,
més s'estimaria a la noia,
que tot el que li dareu.

Als dos pobles esmentats era costum fer coques de greix per aquests dies, i també que els joves entressin a les cases, en un descuit de les mestresses, i que els prenguessin les olles que tenien al foc. Un cop el jovent s'havia cruspit el que hi havia dintre de l'olla, la tornaven al foc, plena d'aigua.

També era tradició que dos nois, als quals denominaven "bous", fessin veure que estaven llaurant pel poble, i això els servia per fer mil i una malifetes.

Duien la cara pintada de farina, les cames embolicades, i portaven un jou al coll. Els menava un pagès o pastor, al qual representava que feien perdre la paciència amb les bogeries que feien. En el decurs del recorregut pels carrers del poble tiraven cendra i farina damunt de la gent, a més a més de fer-los innombrables facècies.

A la plaça de Durro era on més disbauxa hi havia, ja que en la demostració de la llaurada que feien aconseguien treure's el jou i encarant-se a la gent els tiraven cendra per tot arreu. Era el moment, també, que les noies solteres que durant l'any haguessin menyspreat algun noi eren pujades damunt d'un ruc i passejades pel poble. Així mateix es feia present el costum de posar "foc al petador de les noies"; es posaven darrera d'una noia i, quan aquesta estava distreta, li posaven papers encesos al mig de les cames i fugien corrents. Era conegut amb el nom de "foc al petador".

Després de sopar s'anava a buscar les mosses i, a ballar... Si no s'anaven a buscar, les noies no sortien de casa. També hi havia algun cas que el pare de la noia no la deixava sortir amb aquell noi que l'anava a buscar, ja que esperava que l'anés a buscar algú de més categoria.

A Viu de Llevata, a més de la disbauxa i gresca, destacava la particularitat de ballar el "ball de l'ós". Conten que el ballador anava vestit amb la pell de l'animal esmentat, talment com si fos en realitat l'ós, i que imitava els seus moviments. Aquesta dansa, que acabava amb la figura de l'animal estès al terra, vençut, té una clara reminiscència i regust de quan l'home, antigament, sortia a la cacera de l'animal, al qual aconseguia vèncer i, que un cop mort, li treia la pell i se la posava damunt, com a prova d'haver vençut un fort enemic (així el consideraven).

En aquesta data cal recordar el carnestoltes de Rialp que és conegut per tota la comarca i també a fora. Anys endarrere tenia una repercussió i una embranzida tan gran que tothom d'aquestes terres n'havia sentit a parlar o hi havia participat. Després van venir uns anys de davallada, però ara s'ha tornat a recuperar i la gatzara emplena durant aquests dies els carrers i les places de la població.

Carnaval n'està borratxo,
n'ha perdut l'enteniment,
s'ha deixat penjar a la plaça
per dos quartos d'aiguardent.

Tant els vilatants com els habitants dels pobles veïns acudeixen aquests dies a Rialp per gaudir de la gresca i l'alegria, que a més a més s'abona amb el caràcter dels habitants del lloc, sempre preparats per rebre de bon gust els forasters i fer-los sentir com si fossin a casa.

Els actes comencen diumenge al matí amb la penjada del Carnestoltes. Des d'aquest moment i fins avui dimarts, quan s'acaba la festa amb un gran ball que s'allarga fins a les quatre de la matinada, la diversió i els esdeveniments de tot tipus se succeeixen sense descans.

Carnestoltes, quinze voltes,
puia i baixa sense parar,
ens ha fet riure tres jornades
i per últim a cremar.

Carnaval o carn i ball són presents encara avui, quan arriben les dades pertinents, a Rialp. Els rigodons, la Passa, lo Nus, l'Esquerrana, la Calderada, de la qual els veïns estan molt cofois i diuen que aquesta va ser la primera localitat a preparar aquest ranxo comunitari. A més, la plega dels ous (aconsegueixen més de set-cents ous) i els espinacs per a fer truites, l'orinal de l'escudella i un llarg etcètera, fan que la tradició que no aturà ni els anys de dictadura continuï ben viva.

Tothom que es pugui aixecar
a plegar ous podrà anar,
amb la secallona i el vi
passarem un bon matí
posant "muntes" al veí.
Quan seran les dues tocades
repartirem calderades,
ni amb gana et quedaràs
ni el menjar t'acabaràs.
Amb l'Esquerrana i la Passa
tots després a fer cafè,
ens trobarem tots al carrer
i farem cap a la plaça.

D'altra banda a Artesa de Segre avui era el darrer dia que es ballava el "ball rodó", que es començava a ballar el dia de Sant Antoni de gener. S'encenia una gran foguera i un gran nombre de parelles anaven ballant en presència de tot el poble, que hi anava per mirar i participar de la festa del Carnestoltes i del comiat del ball rodó fins al dia de Sant Antoni de l'any següent. Avui dia el dimarts de carnaval es fa la matança del porc i un multitudinari dinar de germanor en què es consumeixen els productes elaborats del porc: llonganissa, botifarra, etc.

Una de les tradicions festives que més nom dóna actualment a la vila de Ponts és, sens dubte, la del seu popular ranxo del dimarts de carnaval. El regust arcaic que envolta aquesta celebració ens transporta als seus orígens remots, probablement a la baixa edat mitjana, on la seva funció bàsica era segurament la d'aproximar el poble pla a les classes dominants. Evidentment el seu tarannà no distingeix classes socials i esdevé força democràtic.

Posteriorment, la diada del ranxo es troba inserida dins el context de les festes de Carnestoltes acomplint una funció complementària, ja que no constituïa com avui la finalitat de la festa. L'essència del Carnestoltes eren els balls públics, les disfresses i la disbauxa que precedien la Quaresma.

Avui el ranxo és la festa tradicional més important de la vila de Ponts i una de les que gaudeixen de més tradició i popularitat dins els carnavals lleidatans. L'essència del ranxo és la típica escudella catalana però amb gust diferent, amb gust de molta barreja.

La cocció i repartiment del ranxo té lloc el dimarts de Carnestoltes. Des de les sis del matí una cinquantena de calderes de coure fumegen a l'avinguda del passeig. Els troncs encesos, les calderes i les persones formen una enorme cuina al mig del carrer. Mentrestant els curiosos van i vénen, inspeccionen el ranxo i es distreuen tot esperant la ballada de sardanes que tindrà lloc cap a migdia, abans de repartir el dinar.

Després de la ballada, de la benedicció del senyor rector i efectuada la degustació per part de les autoritats, comença el repartiment (6.000 raccions). El cuinat és repartit a tothom que es presenta proveït de plat o olla. Desfilen per davant de les calderes un miler de representacions familiars. A la desfilada hi participen tots: els pontsicans, l'amistat invitada, el visitant ocasional, el captaire...

Els de la vila menjaran el ranxo amb la seva família. Els forasters formaran grups al passeig o a la plaça i menjaran el seu àpat al carrer.

A la Pobla de Segur l'arribada del carnestoltes i la gran mascarada, que era plena de gràcia i de detalls divertits, eren dues de les activitats que mobilitzaven tota la població, i en aquest ambient de vivència col·lectiva i de disbauxa divertida no hi faltava la típica "ranxada" (com el ranxo de Ponts), que tenia lloc a la plaça de la Pedrera, i que reunia al voltant d'aquell àpat tota la població. Avui encara hi ha moltes poblacions que conserven la tradició de menjar de la mateixa caldera, com Oliana, Organyà o Tremp, entre altres. Aquesta darrera població celebra de forma molt lluïda i participativa tots els actes d'aquests dies.

Ogern ha recuperat, gràcies a la iniciativa dels mestres de l'escola i l'espontaneïtat de les mares dels alumnes, la tradicional celebració del ranxo, que es fa gràcies a l'aportació de tot el col·lectiu. Després de l'àpat, els escolars es disfressen fent comparsa i passant en cercavila per tot el poble.

Isona reviu aquests dies la vella tradició de les disfresses i del ball, però una cosa destaca sobremanera, és la "guixa". És un costum tradicional segons el qual abans de Dimecres de Cendra els veïns i nouvinguts s'apleguen al voltant d'un bon àpat celebrat en comú, de reminiscències feudals. Tots els vilatans i habitants dels pobles de la rodalia acudeixen a l'hora del menjar. Cal dir que són vint-i-tres les calderes utilitzades per preparar la "Guixa", que a diferència d'altres llocs aquí s'utilitza arròs i fideus, entre altres ingredients, recollits per les cases i els carrers de la vila el dia anterior.