Sant Joan Damascè, prevere i doctor; Meleci i Osmund, bisbes; Teòfanes, confessor; santa Ada, verge; Adrenilda, abadessa; Bertoària, monja; Isa, Emèrita i Tecla, màrtirs; Bàrbara, verge i màrtir

Per Santa Bàrbara Torres de Segre fa la Festa Major. Des de sempre ha estat una data molt important, on en temps passats tothom treia atxa, il·luminant el pas de la processó. Les portes eren obertes de bat a bat. La gentada arribada de tots els indrets era grandiosa. El majoral i la majorala treien atxa a l'església, a les cerimònies litúrgiques.

Ha estat tradició de la vila el fer les coques o pa beneït, que després de la missa de santa Bàrbara, i un cop feta la benedicció, es reparteixen entre la gent. Antigament eren cases particulars les que corrien amb les despeses de l'elaboració, i eren les majorales les que feien el repartiment per totes les cases del poble, però avui dia és l'Ajuntament qui les fa fer i les reparteixen en sortir de missa.

Cal afegir que en principi, per fer aquest pa beneït, les majorales passaven per les cases del poble, on en una els donaven ous, a l'altra farina, a l'altra sucre, i així per totes. Del que arreplegaven era d'on es feien els pans beneïts o coques. Aquesta era la primitiva procedència.

La llàntia que feia llum a santa Bàrbara cremava tot l'any ininterrompudament, nit i dia. La gent donava l'oli per la llàntia, segons la seva voluntat o possibilitat, però totohom col·laborava.

A més de ser la seva festa hem de ressaltar que a santa Bàrbara, tant a la població com arreu, se la té com advocada contra llamps i tempestes, i per aquest fet a Torres de Segre es treia a la finestra la seva imatge, que a totes les cases la tenien, per tal de salvaguardar-se dels llamps. També hi havia cases que treien la creu de Caravaca, encara que eren poques les que la tenien.

Hi havia una oració impresa i propagada, encapçalada amb la imatge de santa Bàrbara, que la majoria de cases del poble la tenien penjada a la cuina o a la llar de foc vora la xemeneia, que era per on, amb freqüència, queien els llamps, i que en el dia d'avui era costum canviar-la de lloc o posar-ne una de nova, ja que a cops, el lloc on estava clavada, estava mig ennegrida.

La llegenda per la qual santa Bàrbara és invocada patrona dels llamps i les tempestes a les nostres comarques s'explica de la següent manera: "Diu que un dia Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de la santa i li va dir que la volia fer governanta d'alguna cosa, així que li preguntà què preferia el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense pensar-s'ho gaire digué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que ni s'atrevia a provar-ho amb les dones".

També es diu que santa Bàrbara és advocada per a no morir sense Sagraments, i per aquest motiu era costum que els nostres avantpassats li dediquessin un parenostre diari demanant el seu ajut en aquest sentit.

Així mateix quan trona i llampega, la gent dels nostres pobles ha estat costum invocar-la amb aquesta deprecació mentre es persignava:

Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu,
Santa Bàrbara no mos deixeu.

I una altra no tan habitual però també utilitzada, també persignant-se durant la recitació, diu:

Santa Bàrbara va pel camp
tota vestida de blanc,
de blanc i de negre
que ens guardi que llampegue

A Bellpuig santa Bàrbara era devotament venerada, per bé que el 4 de desembre d'una manera especial. Aquesta santa era invocada en temps de tempesta, moment en què solien tocar-se les campanes tot dient: "Aigua sí, pedra no, santa Bàrbara guarda els béns de tothom."

Normalment era el campaner l'encarregat de tocar a temps, tot demanant que s'esbarriés la tempesta. El fet que es toquessin les campanes i s'invoqués alhora santa Bàrbara, va motivar que s'atribuís a la santa el patronatge de les campanes i així, cada cop que tocaven les campanes, encara que fos toc de missa, s'invocava santa Bàrbara.

En algunes cases d'Arties tenien la imatge de fusta de santa Bàrbara que s'invocava en cas de sequera continuada. Si en poc temps no plovia, aquesta imatge era submergida dins la font fins que plogués.

Quan la terra necessitava aigua, era costum general fer aquesta operació perquè comencés a ploure.

A l'Ametlla de Montsec la tenen com a patrona, mentre que a Algerri sempre han tingut molt clar que santa Bàrbara (santa Barba pels de la població), sem-pre els ha protegit contra qualsevol tempesta de pedra que els malmetés les collites, cosa que atribueixen a la devoció que tenen a la santa. Antigament el poble li tenia ermita dedicada i quan va caure se li va aixecar un pilaret, que el temps també va anar desgastant fins que actualment s'ha restaurat amb la col·laboració de l'Ajuntament, d'una penya local i del cos d'artilleria de les forces armades, de les quals n'és la patrona, i que van regalar la imatge de la santa.

El poble tenia tanta devoció a aquesta santa que s'havia donat el cas d'estar celebrant la missa dominical i, com que venia una tempesta, es va aturar la celebració de la missa per invocar santa Bàrbara. Una oració d'aquest poble per demanar la protecció contra les tempestes diu:

Santa Bàrbara va pel camp
sense por de trons ni llamps,
troba l'Esperit Sant.
Esperit Sant, què feu aquí?
Aquí que em vull adormir.
Esperit Sant, no ho feu, no
que vénen tres núvols mals;
un de trons, un de llamps
i un de grossos espants.
Agafeu-los tots tres,
i poseu-los davall espines,
que no canton galls ni gallines
ni tan sols criatures vives.
Qui la sap i no la diu
a l'infern se'n va captiu.
Qui la sent i no l'aprèn
Déu n'hi faci acordament.

A Os de Balaguer al castell hi havia una capella dedicada a santa Bàrbara, i era tradició que quan venia una bromada amenaçadora toquessin la campaneta de Santa Bàrbara, mentre que a Antist encara es conserva la capella dedicada a la santa, que es troba a una hora del poble, i s'hi diu missa i es canten els goigs el dia de la seva festa. Idèntica celebració, però feta per vot de poble, la trobem a Sant Salvador de Toló.

Agramunt celebrava el dia 4 de desembre la fira d'hivern, o de santa Bàrbara. Aquesta fira fou una de les més tradicionals i populars i hi acudien masies i pobles de la rodalia, portant els porcellets a vendre. L'àmplia plaça del Mercadal es veia desbordada per la massiva assistència dels ja citats venedors i els arribats des de molts punts de l'Urgell, gent pagesa que venia a proveir-se de l'esmentat animaló el qual després d'engreixar-lo durant l'any serviria, en arribar el proper hivern, per fer-ne botifarres i emplenar el rebost de tantes i tantes cases urgellenques car en aquells temps pràcticament totes les cases feien la matança del porc.