La Mare de Déu de l'Esperança havia estat venerada a l'església de Sant Joan de Lleida, on acudien les dones que estaven en estat de bona esperança, tot reclamant-li que les ajudés en el moment del part.

Ha estat una advocació molt poc estesa a les nostres contrades, tot i això a Castellet trobem que la petita església parroquial és dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança. És d'una nau, amb portal adovellat i campanar de cadireta amb tres obertures, les dos de baix conserven, encara, les campanes, mentre que el de damunt s'obre a la solitud. Aquest edifici pot datar de finals del segle xii o principis del xiii.

Quan al lloc hi havia nenes i aquestes aprenien a fer anar l'agulla de cosir i també el ganxet per fer-se l'aixovar, solien recitar:

Mare de Déu de l'Esperança,
feu-me fer la punta blanca.

Sota el nom de la Mare de Déu de l'Esperança tots els veïns invocaven i demanaven les gràcies puntuals que en aquells temps necessitaven, i que només hi veien solució demanant-ho a la patrona de l'església i "esperança" seva. Fixeu-vos en aquesta dita popular:

Verge Santíssima de l'Esperança,
en Vós tinc confiança;
alcanceu-me, si em convé,
lo que en la nit de Nadal
a les dotze en punt vos demanaré.
Uns antics goigs canten:
Oh Princesa, en qui descansa
Déu infant, rei de l'amor:
Rebi en vós nostra Esperança
les promeses del Senyor.
Vós, oh Reina, posseïu,
la clau d'or, clau de David,
per consol de l'afligit,
per lliurar el penós captiu;
Verge Mare del Déu viu,
deu-nos prompte el Salvador.
Per Castellet sou astre de bonança
que brilleu en la foscor:
Rebi en vós nostra Esperança
les promeses del Senyor.