Sants Heliodor, Basili, Auxili, Saturní, Cels, Climent, Esteve i Honori, màrtirs; Gelasi I, papa; Columbà, monjo; Liberal i Maur, bisbes

En els pobles de les comarques lleidatanes on s'aixecava una ermita o santuari en honor de la Mare de Déu, en el dia d'avui aquests llocs es veien visitats per molts fidels que acudien a venerar la festa de la Presentació de la Verge al Temple, i era costum deixar-hi llànties votives enceses.

La Pobla de Cérvoles i Sedó són dos dels pobles que mantenen viva la tradició festiva del dia 21 de novembre, la data de la Presentació de la Mare de Déu al Temple, hi ho fan venerant-ne les patrones.

La llegenda de la Mare de Déu de la Jonquera de la Pobla de Cérvoles ens assabenta que aquesta imatge fou trobada per un pastor qui, de feia temps, tot pasturant el ramat, s'adonà que un xai romania immòbil i embadalit davant una mata de jonc, sense ni menjar tan sols. Per fi, encuriosit, un jorn el pastor s'apropà a l'indret per esbrinar quina era la causa de l'insòlit comportament de l'animal, i amb gran sorpresa descobrí que sota la mata s'hi amagava una imatge de la Mare de Déu, que s'apressà a posar al sarró. Arreplegà el ramat i retornà al poble, on va explicar el fet amb pèls i senyals. Per aquesta raó, el poble la va intitular la Mare de Déu de la Jonquera

Resultava que la Pobla de Cérvoles era feu del monestir de Poblet, i era un monjo d'aquest monestir qui feia les funcions de capellà o rector del poble. Aquest monjo explicà a l'abat del monestir de quina manera s'havia fet la troballa d'aquella imatge.

L'abat s'interessà pel fet, i quina no fou la seva sorpresa en veure una imatge de la Mare de Déu bella de debò, com poques n'havia vistes, fins al punt que en quedà enamorat.

L'abat aviat ho va tenir decidit. A aquella imatge calia donar-li major honra, i prengué la decisió d'endur-se-la al monestir de Poblet.

Per tal de dur-la-hi s'organitzà una solemne processó. Però en ser la processó fora del poble, on hi ha la creu mariana de terme aixecada el 1764 per aquest motiu, s'adonaren que la imatge els havia desaparegut de dins del sarró. Girant la processó tornaren de nou al poble, i allí trobaren al mateix lloc la imatge que havien agafat poc abans per endur-se-la a Poblet. Això succeí tres vegades.

Davant aquest fet fou proclamada, per part de l'abat, patrona del poble. Aquest fet s'esdevingué el 21 de novembre, com també s'esdevenia aquest mateix dia el vot de poble que es realitzaria anys més tard, per tot això, la festa de la Mare de Déu de la Jonquera no se celebra el dia 8 de setembre, festa de les marededéus trobades, sinó el 21 de novembre. En aquesta data, a més a més, és l'únic dia de l'any en què per la construcció de l'altar de la Mare de Déu, el sol li toca a la cara.

Fou l'any 1642 que s'escaigué el vot de poble que feren les autoritats i els caps de casa reunits a la Casa de la Vila. El motiu fou l'esglai que els poblatans sentiren en conèixer les barbaritats que l'exèrcit del rei d'Espanya havia comès al seu pas per alguns pobles veïns. Reunides les autoritats amb els caps de casa acordaren posar-se sota la protecció divina tot fent vot de celebrar una festa d'acció de gràcies en honor de Santa Maria de la Jonquera si es veien deslliurats dels atacs indiscriminats de les tropes enemigues. Així, des de l'any 1642 se celebra la festa de la Mare de Déu de la Jonquera cada 21 de novembre, festa de la Presentació de la Mare de Déu al Temple, data del vot de poble esmentat. Cal afegir, però, que d'uns anys ençà la missa solemne de la festa de la Presentació de Nostra Senyora se celebra l'endemà, el mateix dia del besamà.

La Mare de Déu de la Jonquera ha estat molt invocada per obtenir el do de la pluja per part de tots els pobles de la contrada, per això els seus goigs canten:

Quan el poble amb fe constant
aigua, Senyora, us demana,
Vós sou canal sobirana,
per on ve pluja abundant,
i tothom que en Vós espera
ja té l'aigua assegurada:
Siau la nostra advocada
Oh Verge de la Jonquera.

D'altra banda a Sedó l'ermita de Santes Masses està situada en un lloc proper al poble i en un bell indret, des d'on es gaudeix d'una àmplia visió sobre el territori català.

La llegenda conta que fou un pastor de Tarroja qui pasturant el seu bestiar descobrí, en un camp ple de terrossos, la talla de la Mare de Déu, la qual, amb tot el respecte, va agafar i dur al poble de Sedó, ja que era terreny d'aquest terme. El poble se n'alegrà i li aixecà una ermita al lloc de la troballa.

La primitiva capella o ermita devia ser d'estil romànic, i allí es degué venerar en principi la imatge trobada. Era una ermita d'una sola nau, amb porta encarada al migdia i l'absis a l'est, com correspondria a una construcció romànica.

A més de Sedó hi venien tots els pobles de la contrada, i en temps de sequera hi acudien a fer rogatives o pregàries per a la pluja i també en acció de gràcies.

Com que els pobles en aquells anys augmentaven el nombre d'habitants, l'ermita va quedar petita per acollir tanta afluència, i al segle xviii s'engrandí i es va convertir en santuari, per això es construí l'actual, amb capelles per als altars laterals, miradors i cor a sobre.

El santuari de Santes Masses està rodejat per una corona de dotze estrelles, que cada vespre brillen als peus de la Mare de Déu. Són: Sedó, Riber, la Cardosa, Montcortès, Hostafrancs, Concabella, Torrefeta, Bellveí, Castellmeià, el Far, el Llor i Tarroja.

Aquests pobles acudien en totes les seves necessitats a demanar ajuda, i de manera especial en anys de sequera, en què feien tretes i rogatives demanant la pluja.

La Mare de Déu de Santes Masses, per la seva expressió de serenor i dolcesa, pot qualificar-se de bella entre les talles del romànic. És d'aspecte frontal, perquè estava adossada en una capelleta o finestró a l'absis de l'antiga ermita. Està asseguda, porta l'Infant Jesús al costat esquerre amb el llibre dels evangelis davant.

Ningú no dubta que la imatge de la Mare de Déu de Santes Masses ha estat la protectora de tots els fills de Sedó i pobles de la rodalia, però sí que ens cal fer menció de la devoció especial que li tenien les mares quan els seus fills havien de deixar el poble, a fi que els protegís de qualsevol mal, i més si havien d'emprendre la marxa per incorporar-se al servei militar (normalment en terres africanes i de llarga durada) o anar a la guerra. A més del que cada mare invocava o prometia particularment també hi havia la tradició arrelada que en retornar el noi a la casa pairal, si ho feia sa i estalvi, complia el ritual de portar una imatge del Sant Crist que pesava quinze quartans de blat (70 quilos) des de l'església parroquial fins al santuari de Santes Masses al Via Crucis que es feia el Diumenge de Rams a la tarda.

La gran festa de Santes Masses se celebrava el dia 21 de novembre i revestia la màxima solemnitat religiosa i civil. S'anava des del poble fins al santuari en processó, la qual era presidida pel clero i per les autoritats, que eren acompanyats amb la música, les banderes i els estendards. No hi faltava ningú del poble, i eren molts els que venien dels pobles de "la corona" (els pobles veïns que hem enumerat més amunt). La missa, el sermó i el cant dels goigs eren presents en els actes del matí, mentre que a la tarda es resava el rosari i es retornava en processó.

Actualment la data s'ha traslladat al tercer dissabte de novembre, ja que d'aquesta manera es facilita l'assistència de tots els veïns del poble i d'aquells que vulguin acudir a l'aplec, i és la més propera al 21 que és el dia de la festa de la Mare de Déu de Santes Masses i també el de la Presentació de la Mare de Déu al Temple.

En sortir dels actes religiosos es reparteix coca i xocolata per a tots els assis-tents.

Del santuari o ermita de Santes Masses en té cura la societat civil a través dels seus representants escollits que són els majorals. Són un solter i un casat de Sedó i un altre de Riber. És l'alcalde qui nomena els majorals que han de tenir cura del lloc i de la Mare de Déu.

Ells són els encarregats de passar a recollir les almoines, de tenir bona cura del temple i d'intentar millorar tot allò que sigui possible, ja que és amb les aportacions dels fidels com ha anat subsistint i tirant endavant aquesta arrelada devoció.

Verge pura immaculada,
Mare del gran Redemptor:
De les Masses intitulada,
socorreu al pecador.

A la Seu d'Urgell el dia 21 de novembre tenia lloc la celebració de la festa de "les mocoses". Aquest dia es caracteritzava perquè els nois empaitaven les noies pel carrer, i si les aconseguien les agafaven pel nas amb un mocador, fet que donà el nom de "mocoses".

A sant Cels, que se celebra avui, se'l reclamava com intercessor per a no tenir cap mena de dolor, ja fos físic o moral, per això no és estrany que una estrofa dels goigs canti:

No hi ha ningú que no trobi
gran remei en son dolor,
supliquem doncs al Senyor
que ens tingui pietat:
Teniu-nos en la memòria
Sant Cels benaventurat.