Sant Mus, diaca i màrtir, ha tingut gran veneració al santuari de la Mare de Déu de la Bovera a Guimerà, on gent arribada de tota la contrada li han cantat aquests goigs al llarg de les dècades:

Qui esta imatge adora,
que es venera a Guimerà,
és cert que aquí lograrà
lo favor que a vós implora
tot malalt que a vós recorre
en aquesta església santa.
Per la terra i per la mar
ajudeu a qui us reclama,
sent-ne d'això pública fama
els presents de vostre altar
amb que la gent sens tardar
davant de vós sos cors trasplanta.

Fins no fa molts anys el dia d'avui era l'escollit pel poble d'Agramunt per anar en romeria d'acció de gràcies al santuari de la Mare de Déu del Tallat, al terme de Rocallaura, com a reconeixement pel guariment de l'epidèmia que va assotar la vila agramuntina l'any 1818. Posteriorment, quan es deixà d'anar al santuari, es feia una processó que sortia de l'església i passava per alguns carrers de la població. Els participants anaven cantant els goigs de la Mare de Déu del Tallat, i en retornar després a la parròquia tenia lloc una celebració litúrgica.

No fa gaire que l'església encara anunciava la Resurrecció del Crist avui Dissabte de Glòria a les 10 del matí, i ho feia amb gran repic de campanes des de tots els campanars. Amb aquest joiós i sorollós anunci s'hi afegien els veïns que, sortint al carrer, disparaven trets d'escopeta o trabuc en l'aire, fet que era conegut com a "galejar". Acte seguit sortien les dones als balcons a "destenyir" la roba i a picar els matalassos, i mentre trafiquejaven en això anaven cantant la cançoneta popular de:

Sortiu, cuques del niu,
que Nostre Senyor és viu,
sortiu cuques del forat,
que Nostre Senyor ha ressuscitat.

A Puiggròs era costum tradicional que mentre tocaven les campanes, la gent sortia al carrer i recollien nou pedretes, ja que hi havia la creença que les pedres recollides mentre tocaven les campanes a glòria tenien el poder de desfer les tempestes. En el moment de tirar les pedres també s'encenia la candela beneïda el dia de la Candelera per reforçar l'efecte.

Actualment l'Església celebra la resurrecció a la mitjanit d'avui en què s'atia i es beneeix el "foc nou" i, d'aquestes flames, s'encén el ciri pasqual que simbolitza la nova llum del Crist ressuscitat.

El simbolisme d'aquest foc no és altre que fer ressaltar el "nou", que supera i deixa endarrere allò que és vell i ha caducat, i que cal destruir cremant-ho amb el nou foc purificador. És la mateixa simbologia, però més arrelada, que la dels focs de Sant Joan i de Nadal.

En la missa de la Vetlla Pasqual també té lloc la benedicció de l'aigua, així com un gran repic de campanes que ve a anunciar el toc festiu d'Al·leluia anunciant que la Quaresma ja ha acabat i que ja és Pasqua Florida.

El Dissabte Sant ha estat, però, un dels dies en què la tradició s'ha mantingut més viva en els nostres pobles, i en aquest dia es practicava el salpàs, o com el poble deia, el "sal-i-ous". El capellà i els escolans passaven pel poble, i al llindar o al costat de cada casa hi tiraven una cullerada de sal mullada amb aigua beneita. La humitat feia que la sal quedés enganxada a la porta o a la paret.

Els de la casa era costum que donessin alguna cosa al capellà, normalment, ous (d'aquí el nom de sal i ous), que els escolans recollien en una cistella.

Era la benedicció de la casa tot recordant Moisès en el moment de la Pasqua a Egipte, quan va manar pintar, amb la sang de l'anyell pasqual, les llindes de les cases dels israelites perquè passés de llarg l'àngel exterminador. Aquesta era la simbologia del "salpàs", marcar aquella casa, perquè el mal en passés de llarg.

Una mil·lenària tradició que ha arribat fins als nostres dies, tot passant de generació en generació. Hem vist practicar aquest ritual a Bellpuig, Puiggròs, Castellnou de Seana, Juncosa, Cervera, Almatret i moltes altres poblacions. A Llesp, d'aquest acte de passar el capellà i els escolanets voltant el poble i beneint, una a una, totes les cases de la població se'n deia: "Treure la Quaresma".

Als indrets on la població viu disseminada en torres i masies com és el cas del Solsonès, el ritual era diferent i revestia un to més solemne. Així, podem afegir que a Castellar de la Ribera les cases escampades pel terme tenien la seva benedicció i salpàs, ja que el capellà visitava totes i cada una de les cases disseminades. Com que a la casa ja sabien a l'hora que havia d'anar-hi el capellà a fer el salpàs, ja ho tenien tot preparat. Tenien la taula estovallada, on posaven un plat ple de sal, amb la candela beneïda el dia de la Candelera que s'encenia al moment oportú. També hi havia un càntir ple d'aigua i un plat buit per a pastar la sal, i al costat una cullera per tirar-la a la llinda un cop pastada. També s'hi afegia un altre plat, on es posaria aigua un cop aquesta fos beneïda, i aquella aigua seria tirada amb un ram de boix que portava l'escolà a les llindes de la casa.

Mentre que el capellà només volia posar sal al llindar de la porta principal, molts usuaris de les cases insistien perquè en posés a la campana de la xemeneia i a totes les llindes de la resta d'obertures, ja fos finestres o balcons, com també als estables, galliners, conillers i corts, ja que així creien que restaven protegits de les bruixes.

Destacava, al centre de la taula, un gran plat ple d'ous que regalaven al rector i als escolans un cop fet el salpàs. Algunes cases convidaven a berenar la comitiva, que a cops solia dur un ruquet per portar el gran nombre d'ous que recollien, per aquest motiu més d'un deia que això era el sal i ous.

Segons la norma que hi havia establerta en aquells temps l'aportació d'ous es distribuïa així: les cases n'havien de donar 14, 12 per al rector i 2 per als escolans. Els masovers 7 ous, 6 per al rector i 1 per als escolans. Els jornalers 7 ous cada dos anys, 4 un any i 3 l'altre, també a repartir en idèntiques proporcions entre el rector i els escolans com en els masovers.

Els escolans solien cantar una cantarella que deia:

Sal i ous
per l'escolà.
Per l'escolà
que rata pa
i menja puces
en el fossar.

Era costum de tots els nostres pobles, i així ho feien a Esterri d'Àneu i a Puiggros, anar a buscar, el Dissabte de Glòria, aigua beneita a l'església, la qual després era espargida per la casa, per totes les habitacions, menjador, cuina, etc., amb la intenció de preservar aquella casa del dimoni, ja que l'infernal personatge no s'acostava (segons la creença) on hi havia aigua beneita.

A Clariana de Cardener era tradició pastar el Dissabte de Glòria, i tirar l'aigua a la farina mentre es tocava l'al·leluia, cosa que llavors es feia a les 10 del matí de dissabte. Si ho feien així tenien el convenciment d'assegurar-se el pa per tot l'any i no esguerrar mai cap fornada. Aquest pa era conegut com a pa de Pasqua. Es considerava que tenia virtuts especials i que portava sort a la casa, per aquest motiu tota la família en menjava. Això no obstant, no se'n podia donar als animals perquè sinó es moririen. Se'n guardava un bocinet fins al mateix dia de l'any següent per assegurar-se la sort, i aquest pa ni es floria ni es feia malbé.

En aquesta mateixa hora la gent de Térmens agafava un manat de "garrameus" (ortigues) i el penjaven a l'estable amb la creença que així els animals no agafarien cap mal. També agafaven 9 pedretes i les ficaven en una bosseta a l'estable, amb la seguretat que així es reforçava la benestança de l'animal.

A la Seu d'Urgell la vigília de Pasqua es concentraven els joves d'ambdós sexes per fer un joc anomenat "jugar-se els ous", i que consistia a jugar-se una quantitat d'ous determinada (dels que havien aconseguit amagar durant la Quaresma). La cosa anava per parelles i guanyava la juguesca aquell dels dos que el dia de Pasqua deia primer al seu company: "Pasqua és arribada, els ous són meus". Així que arribava l'alba del dia s'iniciava la competició entre els jugadors, tot amagant-se i cercant l'altre per sorpresa i poder-li engegar la famosa frase abans no ho fes ell. Si es podia agafar per sorpresa i per l'esquena molt millor, ja que un podia dir tranquil·lament la frase sense que l'altre li passés al davant. Llavors, el guanyador, es quedava amb els ous que havien jugat i anava cap a casa a menjar-se'ls per esmorzar amb la família.

Aquest joc que es feia entre els joves arrenca de molt lluny, i no només entre els joves sinó que també hi prenia part gent d'església, com consta en els anys 1255-1260.

A Sanaüja el Dissabte de Glòria a les 10 del matí sortien els caramellaires a cantar. Tot i ser la població una vila, les caramelles es feien sempre a estil pagès, per les més típiques en tot el país, i visitaven totes les cases de camp del terme per oferir-los els seus cants.

Volem destacar, però, tota la tradició i el ritual que representava anar a cantar les caramelles a les cases de pagès. Els caramellaires quan sortien a cantar a les cases de camp duien trabuc, i abans d'arribar a la casa on anaven, quan ja eren a la vista d'uns cent metres, disparaven els trabucs enlaire. Els de la masia o casa, que també tenien els seus trabucs preparats contestaven disparant també ells.

Des d'aquest moment s'entaulava un seguit de trets de trabuc enlaire, entre els de la casa i els caramellaires, que a cops durava una bona estona a més de ser molt sorollosa; als trets dels uns havien de contestar els altres, però no es podien moure del lloc on estaven. Això durava fins que els de la casa acabaven la pólvora i no podien respondre als trets dels caramellaires. Aquests, llavors, arribaven fins a la casa.

S'arribava al peu de la casa de pagès en formació, al pas del so de la música que acompanyava els caramellaires. L'abanderat entregava la bandera, pel balcó, a la mestressa, que la fermava a la barana; a sota s'estaven els caramellaires. Llavors es cantaven les cançons i un cop havien acabat de cantar els obrien les portes de la casa on trobaven una taula molt ben preparada. El jove que duia la panera de lluïment la deixava al mig de la taula. La mestressa de la casa omplia la panera d'ous fins dalt de tot, "a gramull". Aquesta cistella després l'havia de treure el jove de dintre de casa fins al carrer amb una sola mà, i sense trencar cap ou.

En agraïment a aquesta invitació els cantaires brinden a la casa dues ballades. La primera la ballen el portador de la panera amb la mestressa. L'abanderat amb la pubilla, jove o fadrina gran de la casa; el traginer tria la fadrina que millor li escau. La segona ballada és per a tothom. Després venien els obsequis entregats per l'amo i la mestressa. Hom diu que de les caramelles, i quasi sempre fou cert, sortia algun casori.

Algunes poblacions conserven la tradició de cantar caramelles Dissabte de Glòria, i així ho trobem a Oliana, la Seu d'Urgell i també a Organyà, on la Coral Bordonera no deixa passar aquest dia sense que els seus cants solquin el cel blau d'aquesta darrera població.

Una de les tradicions vives del Dissabte de Pasqua és la caminada popular de la vall de Lord, amb l'emblemàtica població de Sant Llorenç de Morunys al capdavant, que compta amb la participació de nombrós públic, tant de la comarca com de fora.