La petita església de Benés està dedicada a santa Coloma, una santa que celebra la seva festa el 31 de desembre, i era invocada com a protectora de les bruixes que aquest darrer dia de l'any sortien pertot arreu per fer la seva trobada o aquelarre, i que la veu popular d'antany comentava amb fonaments de certesa.

La llegenda ens diu que la santa patrona de Benés era filla d'una família noble catalana. Eren temps difícils, ja que els invasors en feien de les seves, però és ben cert que mai van poder assolir la conquesta del castell on residia la jove. Coloma, tot ho hem de dir, era tan bella i tan generosa com no n'hi havia a centenars de llegües al voltant. Eren molts els cavallers de noble alcúrnia que la pretenien per muller, però ella només volia ajudar els altres i no pensava en maridar-se.

Aquells temps difícils de lluita van fer que el germà de la jove Coloma hagués d'anar a lluitar i la noia va quedar-se sola al castell, ja que no tenia pares perquè havien mort feia temps.

Aquest fet va ser aprofitat per un dels pretendents per insistir un dia i un altre amb la intenció de fer-la seva, però ella no féu cap cas de les insinuacions, i al final, de les amenaces.

El pretendent, irat, va emprendre el camí del camp de batalla on lluitava el germà de la noia. Quan va trobar-lo a la tenda que ocupava li féu avinent que mentre ell lluitava pel bon nom de la família, la seva germana havia fet un canvi radical i passava nits i dies organitzant balls i diversions deshonestes.

Quan el germà va sentir allò, la ira li pujà al cor i abandonà el camp de batalla en direcció al seu castell. En arribar-hi, sense voler escoltar cap raonament de la seva germana que li deia que tot allò era una mentida per haver menyspreat les propostes d'aquell pretendent, se la va emportar al bosc, la va lligar en un arbre i li va donar mort. Quan el germà va entendre el seu crim va fugir d'aquell lloc del bosc esperant que els óssos fessin desaparèixer el cos de la seva germana i també tota la resta de la seva culpabilitat, així podria dir que havia estat morta i devorada per aquells animals.

No va succeir pas així, ja que els óssos, a pesar de tenir gana no van tocar aquell cos al qual uns nobles cavallers li donaren sepultura. Mentre, al seu germà li eren imputades les greus faltes d'assassinat i abandonament, cosa que va haver de pagar davant la justícia.

Santa Coloma també era invocada contra els óssos i les poques ermites que li foren dedicades per la muntanya es trobaven en vells caus d'óssos. En alguns pobles de muntanya com Benés van adoptar santa Coloma per patrona de l'església del poble perquè segons la tradició la santa protegia contra aquests animals el poble que la invocava. No hi ha cap mena de dubte que això no és més que una llegenda.

També Arsèguel venera aquesta santa i li canta goigs propis:

Els d'Arsèguel per patrona
us veneren amb honor,
i cadascú en persona
us obsequia de cor.
Per tant, en Vós, oh Coloma,
confiem sincerament:
Siau la nostra advocada
davant de l'Omnipotent.

Una de les tradicions de Benés consistia en el fet que al punt de la mitjanit del dia 31 de desembre l'avi de la casa tallava una llesca de pa solemnement en presència de tots els altres membres de la família que es trobaven presents al voltant de la taula i mentre resava a santa Coloma acomiadava l'any vell i desitjava bon any nou a tothom. Aleshores guardava la llesca de pa dins el calaix i ningú podia agafar-la en tot l'any. La gent creia que aquell pa portava felicitat, salut i prosperitat a la casa, i que no faltaria el pa durant tot l'any. Si aquell pa es floria es prenia com a signe que les coses no anirien bé.

A Escàs a més de fer el mateix que acabem de descriure, l'amo de la casa reunia tota la família, i també els mossos, al voltant de la llar de foc i després d'haver llescat el pa i guardar-ne la llesca al calaix, continuava llescant la resta del pa i en donava una llesca a cada present, els l'oferia solemnement. Aquesta cerimònia era interpretada com un bon signe per a la gent de la casa i que no els faltaria el menjar en aquell any que ja s'iniciava.

A Tarroja de Segarra, aquesta nit encara fan el Calendari de la Ceba (l'havien fet a molts pobles de les nostres contrades). La cosa va així: a les 12 de la nit d'avui 31 de desembre, es posen 12 talls de ceba, un després de l'altre, amb clofolla i tot. Cada tall de ceba correspon a un mes de l'any. El primer tall serà gener, el segon febrer, i així fins els dotze. Aquests talls de ceba es posen a la serena i amb un pessic de sal damunt de cada un. L'endemà al matí es miren, i fan el següent raonament; els talls de ceba que ja no tenen sal, perquè s'ha desfet, correspondran a aquells mesos que seran plujosos. Els talls en què la sal no s'ha desfet, vol dir que seran mesos secs, i aquells talls en els quals s'ha desfet un xic la sal però no tota, vol dir que tindran, els mesos corresponents, temps variable, pluja i sec. Per això és indispensable que els talls estiguin en ordre, i que a cada tall li correspongui un mes. El dia 1 de gener, doncs, es dediquen a fer el calendari amb les previsions del temps que farà durant tot l'any. Diuen que no falla mai.

Avui és sant Silvestre, i hom diu a la quitxalla que passa pels carrers del poble l'home dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l'any. A Puiggròs la quitxalla, i al llarg del temps s'ha repetit la història, creia que l'home dels nassos tenia una cara amb 365 nassos, tants com dies té l'any, però mirat com correspon a l'any avui ja només li queda o té un dia, així que l'home dels nassos només ha de tenir un nas. La cobla diu:

Sant Silvestre
no protesta
sinó una vegada a l'any,
i el dia que protesta
té tants nassos com dies l'any.

A Vilanova de Bellpuig la quitxalla anava a cal Penella per intentar veure l'home dels nassos, que era on es mostrava aquest personatge, mentre que a la Seu d'Urgell la dèria de veure l'home famós portava la quitxalla a l'Hotel Mundial, mentre que a Puigverd de Lleida el lloc era a cal Bosc, i la quitxalla que l'anava a veure feien pujar i baixar la bona gent de la casa tot el sant dia i repetint una i altra volta que, com que ja havia marxat, que anessin a les muntanyetes del Pou del Gel a mirar si encara es veia.

Una de les tradicions populars de Durro havia estat la de l'aparellament per sorteig, que aquesta darrera nit de l'any es feia al cafè Xoquín.

Segons ens han contat, la tradició consistia a treure dues barretines (després es féu amb boines), a dintre d'una barretina s'hi posaven els papers que contenien el nom de totes les solteres, un nom en cada paper. A l'altra barretina s'hi posaven els papers amb el nom dels solters.

Amb els noms corresponents a les dues barretines es començava l'extracció, un paper d'una barretina, un paper de l'altra. Els dos noms que sortien quedaven aparellats, i així s'anava fent l'extracció de la totalitat de papers.

Un cop sabut el resultat dels aparellaments, antigament, s'anava i es tirava el paper per davall de la porta on vivia la noia, la qual ja estava esperant al darrere a veure quin noi li hauria tocat.

En altre temps el sistema era diferent, el secretari feia una llista relacionant tots els aparellaments i la clavava a la porta de l'Ajuntament o Casa de la Vila. Amb aquest sistema, les noies no s'assabentaven de qui els havia tocat en sort fins al moment de sortir de la missa, en què totes s'apressaven a anar a veure la llista per saber qui era la seva parella. A cops, a una noia bufona de 20 anys, li tocava un "conco" de 50, o a l'inrevés, s'aparellava un noi jove amb una padrina.

Em comenten que els nois al moment de l'aparellament eren presents a casa Xoquín, quan el secretari formava les parelles.

Continuen contant-me que, havent dinat el dia primer d'any, el noi anava a casa de la noia que li havia tocat, allí ja l'esperaven i li oferien postres i cafè.

La "parella" sortia a ballar, a la tarda, a la mateixa casa Xoquín, on tenia lloc el ball. Un cop acabat el ball s'acompanyava la noia a casa seva, la qual solia convidar a sopar el noi. Després de sopar, altre cop al ball.

Això tenia una durada de cap d'any a Reis, amb la qual cosa, aquells dies, el noi solia ajudar a casa de la noia durant els matins, sigui al corral, sigui a fer paret, etc., i en arribar al vespre el noi feia vetllada a casa de la noia.

Per amenitzar les vetllades es contaven acudits, contes i, tota mena de coses o fets amb gràcia. També era tradicional que la mare de la noia fes "crespells", per anar menjant durant la llarga vetllada hivernal.

En arribar a Reis la mena d'obligació contreta amb la parella s'acabava. Això no obstant, hi havia parelles que, després d'aquests dies, i gràcies als aparellaments per sorteig, continuaven sortint, coneixent-se en les vetllades, i s'acabava en boda de veritat.

També ens conten que les mares de les noies solien fer molt bons sopars durant aquells dies, per tal de "conquistar" els nois i que es casessin amb llurs filles.

Aquesta tradició, que ens arriba de molt antic, era bastant comuna, no sols en els nostres pobles muntanyencs sinó en alguns pobles centreeuropeus.

La finalitat principal d'aquestes tradicions ens vénen marcades pel fet de potenciar el matrimoni, i si no, situem-nos en èpoques llunyanes i veurem:

D'una banda, comunicacions totalment inexistents, amb la qual cosa i, en temps d'hivern amb nevades, quedaven aïllats dos i tres mesos de la resta de llocs, per tant havien de fer els possibles per potenciar la seva vida, la seva tradició, i assegurar la seva continuïtat.

De l'altra banda, en aquelles èpoques les dones no estaven gaire considerades, i la seva finalitat entre el col·lectiu -que denunciem- solia ser la d'assegurar la reproducció en el poblat, la qual cosa era garantida amb el matrimoni. També cal dir que el matrimoni era, per a moltes noies, almenys en teoria, una solució, car si no es casaven l'única sortida que tenien en la seva vida era anar a pasturar vaques per la muntanya.

Davant aquesta realitat hem d'intentar entendre, doncs, que la finalitat dels aparellaments fos que arribessin a casar-se. Aquí també hi entraven en joc els pares de les noies, els quals intentaven deixar "solucionada" la vida de les filles amb un casament, i que va donar peu a la dita dels pares quan casaven la filla que exclamaven: "Ja la tenim col·locada".

En temps passats realment era així, tot i que en el record actual de moltes persones només hi hagi aquest fet de l'aparellament com una cosa tradicional, sense el record i la finalitat que hem comentat.

Tot això què va portar, també? Doncs el casori obligat d'algunes noies amb gent gran, o pastors quasi vells, amb l'única finalitat, per part dels pares, de "solucionar-li" la vida, com ja hem mencionat.

D'aquestes realitats neixen unes cançons populars, que fan clara al·lusió a aquests fets. Cançons que s'estendran com a cançons de pasturatge, i que s'han transmès, de generació en generació, fins a mitjan segle vint.

Avui, d'aquelles cançons, se n'ha perdut una gran quantitat. Una petita mostra de les que hem pogut recollir i que cantaven els pastors per la muntanya, mentre s'estaven amb el ramat dies i dies, en soledat, diuen:

-Si a una jove li corresponia un vell-
Al poble de Durro
n'és format, per sorteig, un casament,
la noia n'és joveneta,
seixanta anys té ell.
-M'estimo més un jove pobre
amb farines i cigrons,
que un vell amb prou vianda
amb gallines i capons.
En sent a la mitjanit
el vell es posa a roncar,
jo pensava, en mi mateixa:
- Mai més se pogués despertar!
I una altra:
El pare m'ha casada
amb un vell de cinquanta anys,
jo encara no en tinc vint,
jo encara no en tinc tants.
El dia de la boda
me'n pensava alegrar,
però en lloc d'alegrar-me
vaig posar-me a plorar.
Me'n treia la cotilla
amb la llum a l'altra mà;
quan sóc despulladeta
no m'hi goso a posar.
Me'n dóna una empenta
i al llit em va tirar;
a la matinada em diu:
-Nena, fes-te ençà.
En comptes d'acostar-m'hi
me'n vaig enretirar.
Me dóna una altra empenta
i a terra em va tirar.
L'endemà quan fou de dia
al pare ho vaig explicar:
-Ai, pare, lo meu pare,
jo me'n vull descasar.
-Filla, la meva filla,
això no pot ser pas;
ne faran una quinta
que els vells hi hauran d'anar.
Amb els diners del vell
un pastor jove pots trobar.

A Àger hi havia reminiscències d'aquests aparellaments per sorteig en un joc que consistia a formar parelles, la gent deia "Casarem tal amb tal", i així anaven arreglant i aparellant tots els solters i totes les solteres de la vila. Si bé darrerament només era un joc o un passatemps que reflectia que la finalitat de la persona era aparellar-se i casar-se, en temps anteriors creiem que era una realitat tal com s'ha explicat que succeïa a muntanya.

D'altra banda a Sant Llorenç de Morunys en aquest dia, últim de l'any, era costum en la tertúlia a la vora del foc del vespre i, havent sopat, reunir-se familiars i amics amb la finalitat de treure els sants. Aquesta tradició consistia a escriure uns paperets, un per cada assistent, on constava el nom d'un sant, uns altres amb el nom d'una santa i la resta amb el nom d'una Mare de Déu, que generalment era a la que tenien més devoció; però no hi podia faltar sant Silvestre i santa Coloma. El qui treia sant Silvestre havia de pagar els torrons i qui treia santa Coloma l'aiguardent.

A Organyà un personatge típic d'avui era el Banyut, que sortia per la vila el darrer dia de l'any, o millor, com deien: la vigília d'Any Nou.

Era un home disfressat i vestit amb una túnica llarga i el cap cobert amb un capirutxo, una paperina grossa posada a l'inrevés, amb la qual cosa quedava la punta mirant enlaire, cosa que li donava la sensació o forma d'una llarga banya, per això li deien el Banyut.

Aquest personatge sortia per la vila la vigília de cap d'any, passava per totes les cases i de manera especial per les més benestants. Hi donava forts cops a les portes per a la plega per a la Mare de Déu de Gràcia.

Es conta que hi havia certa competència entre els veïns per encarnar la figura del Banyut, al qual li pagaven un bon jornal per fer aquesta tasca, i ja se sap que en aquells temps més aviat hi havia pobresa que abundància.

El Banyut anava seguint els carrers del poble acompanyat d'una mena de nunci, que amb un tamborí anunciava el seu pas pels carrers.

A Arres de Sus havia estat costum que aquesta nit de cap d'any, el jovent del lloc es penjaven al coll i a la cintura grans esquellots, en tant nombre com eren capaços de dur i, d'aquesta manera, feien una processó al voltant del poble, si la neu ho permetia, fent molt soroll, amb la creença que així feien fugir els mals esperits i les bruixes ben lluny d'aquell indret, cosa que propiciaria un any nou abundós i ple de salut.

La nit de cap d'any és la de les bruixes per excel·lència. La nit de Sant Silvestre és la festa major de les bruixes, i hom creu que és el dia de l'any que tenen més poder. És en aquesta nit quan tenen lloc els aquelarres més famosos. A Isil creuen que les bruixes es reuneixen en planes elevades, com és el pla de Beret.

Antigament i encara avui, sobretot als petits llogarrets de pagès (n'he viscut experiència pròpia) la gent pren mesures per tal d'evitar la visita de les bruixes. Costums com fer una creu amb la pala o amb el ram beneït el Diumenge de Rams, tapar el caliu de la llar amb cendra, o deixar els ferros i estisores en forma de creu, mullar amb aigua beneita les portes i les finestres i, sobretot tapar el forat del pany (escollit preferentment per les bruixes per entrar a les cases segons la creença popular), amb llorer beneït, són algunes de les tradicions que s'han portat a cap aquesta nit. Diuen: "Per Sant Silvestre, entren les bruixes per la finestra".

Els infants d'Isil escoltaven vora la llar de foc, les contalles que els feien els padrins sobre aquestes dones i quan anaven a dormir, en aquesta nit, ho feien amb cert temor i amb el cor bategant. La gent els contava com al pla de Beret tenia lloc el ball de les bruixes, i com a cavall de l'escampa (escombra) hi acudia tota la gent gran de la població, però estava vetat als joves. Per aquest motiu, per més que aquests demanessin als avis que els deixessin acompanyar-los, això no era possible.

En molts dels nostres pobles s'explicava a la mainada com avui totes les bruixes s'untaven amb ungüents de bruixa i s'enfilaven xemeneia amunt a cavall d'una escombra vers el lloc de trobada anual, i on es contava que hi feien grans ballades. Així trobem, i només són una breu mostra, que les bruixes a les Borges Blanques es trobaven i ballaven al Castell Alt; al Soleràs a l'era d'en Roig; a l'Albagés bruixes i bruixots es trobaven al Molí del Ferro, mentre que a Artesa de Lleida ho feien a l'era del Jové i a Artesa de Segre era a la del Gabarrenc, mentre que la quitxalla de Puiggròs estava a l'aguait de sentir-les passar pels carrers quan es dirigien a l'era del Micaló que era el lloc escollit en aquest poble per a ballar en la darrera nit de l'any.