L'orde del Cister, i el monestir de Vallbona de les Monges d'una manera especial, tenen una tendra devoció al gran patriarca i pare dels monjos d'Occident, sant Benet. És una cosa molt natural i posada en raó, per tal com els cistercencs, a l'igual dels benedictins i cluniacencs, es governen per la mateixa santa regla que aquell legislador va escriure en el desert de Cassino. Per tal motiu, ultra la professió d'aquesta regla i de la seva lectura diària a les aules capitulars, miren amb una gran estima tot allò que té una relació més o menys íntima amb el sant patriarca i en guarden les més petites tradicions que s'han anat transmetent com es guardaria un reliquiari i una joia de molta vàlua.

La més universal i comuna a tots els monestirs benedictins i cistercencs, o més ben dit a tots els que observen la regla de sant Benet, i que puntualment es realitza en el monestir de Vallbona és la que vulgarment en l'orde s'anomena "la maça avisadora de sant Benet". Aquesta tradició diu que, abans de morir algun religiós o religiosa que professa la regla de sant Benet, o bé algun benefactor de l'orde que hagi menjat en la taula de l'hostatge dels seus monestirs, se senten uns cops fondos, com de maça misteriosa, que ressonen en un dels indrets del monestir. Diu que sant Benet estimava tant en vida els seus fills de regla, que tement després de mort ell, que no es relaxessin en la disciplina i observança dels costums monacals demanà i obtingué de Déu, en premi de la seva virtut eminent, la prerrogativa de poder-los avisar amb anticipació i així estiguessin en estat de gràcia i ben preparats per a la mort. Si pregunteu a les monges de Vallbona sobre aquesta tradició, us respondran que sempre, i d'una faisó invariable, s'ha realitzat aquest prodigi en llur monestir.

Els goigs populars que es canten a aquest sant a les nostres terres també recullen aquest fet:

A qui us és constant devot,
vós, Sant, li teniu promès
que en l'hora de la mort
no el desemparareu més,
estant sempre al seu costat
com impenetrable escut,
tres dies abans d'expirar
l'avisareu perquè tingui
la seva ànima en salut.
L'adagi popular diu d'aquest dia:
Per Sant Benet, cada cucut canta en son indret, i, si no canta, és mort de fred.
Sant Benet fa cantar el cucut, i sant Pere el fa callar.
El cucut per son dret, ha de cantar per Sant Benet.
Sant Benet plorós, juliol plujós.