Santa Teodora ha estat la patrona de les noies que rebien la seva ensenyança a les religioses de la Providència.

A Tàrrega té una especial significació el dia 1 d'abril, ja que fou en aquest dia de l'any 1650 quan a la ciutat tingué lloc la troballa del seu famós Sant Crist Trobat.

La troballa cal situar-la a l'església de l'hospital de Sant Antoni, on s'estava cavant una fossa per a fer un enterrament l'endemà. Era una hora indeterminada de la tarda, uns diuen que eren les 6 i altres les 9, tant li fa. Per ser el mes d'abril en aquesta hora el dia ja havia d'anar a la baixa. Estaven picant unes lloses per aixecar-les, com hem dit per fer una fossa, i per més que picaven no podien aixecar les dues primeres. En provar-ho amb la tercera van adonar-se que aquesta sí que cedia.

Van aixecar-la i llavors arribà la gran sorpresa. Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial cenyida al cap, sense llaga al costat, amb els ulls oberts com si el representés encara viu en la creu i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses. Era viva llum el que es desprenia de la imatge que amarava tota la terra de l'entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament.

L'astorament i la sorpresa foren grans davant la troballa, però aquestes augmentaren quan, en aquells moments, totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés -segons conta la tradició. La gent davant aquell repic continuat de campanes va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer, preguntant-se tots què passava.

La veu amb la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure allò que consideraven miracle. Els targarins de mitjan segle xvii es commocionaren davant aquell fet, i no es parlava de res més d'una punta a l'altra de la població. Els uns es disposaven a entrar al lloc del succés i veure la troballa, els altres feien grups pels carrers comentant allò que ja havien vist, però a tots els commovia aquell fet en el més profund del seu ésser.

Segons una versió oral (que recullen els goigs), una vella orba de casa Copons va preguntar què era tot aquell enrenou. Quan li van explicar el motiu, demanà que la portessin fins al lloc de la troballa i diu la tradició que aquell dia va recobrar la vista.

Molts actes tingueren lloc per a celebrar la troballa i durant molts i molts anys, a la ciutat s'ha commemorat cada primer d'abril, a l'hora que va esdevenir el fet, el record del mateix.

Fou troballa ben feliç
la que féu Tàrrega un dia,
puix trobant qui ens redimia
retrobem el Paradís.
Un present de tant valor
volgué Déu fos revelat:
Oh!, Jesús crucificat
no ens negueu el vostre amor.
La nova ha estat tot seguit
per tot Tàrrega escampada,
la gent corre adelerada
a veure el fet inaudit.
Als Sants peus del Redemptor
tothom és agenollat:
Oh!, Jesús crucificat
no ens negueu el vostre amor.

A Vilanova de Segrià també tenia lloc una tradició curiosa i digna de ser mencionada, i que s'iniciava el primer dissabte d'abril i es repetia cada primer dissabte de cada mes fins a l'octubre.

Els de casa Bonico llogaven unes dones de la Portella, un cop al mes, perquè fessin oració, o millor dit, perquè resessin. Aquestes dones venien caminant des del seu poble, passaven tota la tarda resant per les intencions de la casa, i per tota la família. En paga per aquest rés els donaven un pa a cada una. Una vegada cobrat el pa agafaven el camí de retorn, i... fins al mes que ve!

Aquesta tradició durà molts i molts anys. Aquestes dones eren, també, les que anaven a fer de ploraneres quan es moria algú, si és que les llogaven. El cost de plorar tota una tarda o un matí davant el difunt era, també, d'un pa, però si es tractava de plorar tot el dia ja pujava a dos pans.