La Pasqua és la gran festa del cristianisme, que recorda la resurrecció de Crist, i que també ens recorda la tradició hebrea de la sortida del poble jueu d'Egipte i la fi del seu captiveri. La celebració cristiana és impregnada d'elements d'aquesta tradició i de l'esperit de joia pel retorn del bon temps, en què la vida torna a brotar i a florir en els vegetals després de la "mort" de l'hivern.

Per acord del concili de Nicea, la Pasqua s'ha de celebrar el diumenge després de la lluna de març, i això comporta que aquesta festivitat, en tenir dependència lunar, sigui variable i no fixa com les altres, fet que ens dóna que el Diumenge de Pasqua se celebri entre el 22 de març i el 25 d'abril, d'aquí que la dita popular digui: "Altes i baixes, a l'abril les pasqües".

A Llesp i a Durro, el dia de Pasqua, a primera hora del matí, i com a símbol que la Quaresma havia quedat endarrere i amb ella el temps d'austeritat, tothom treia del seu amagatall els ous que havia arreplegat, i miraven qui era el que n'havia arreplegat més. D'això se'n deia treure "la conya". Llavors s'esmorzava amb els ous que es treien. Que si ous ferrats, que si truita, etc., i s'ho menjaven amb molta gresca.

Hi ha qui creu que els ous de Pasqua tenen la seva pròpia simbologia, relacionada amb la fecunditat o nova vida, però també es relaciona aquest costum de menjar ous per Pasqua al fet que l'Església va prohibir menjar ous durant la Quaresma, i com que les gallines seguien ponent ous sense entendre de lleis eclesiàstiques, la solució va ser de conservar-los en calç o bullits i d'aquesta manera per Pasqua n'hi havia tants que calia menjar-los, i fins i tot obsequiar-los, d'aquí que a les mones dels fillols es posés tants ous durs com anys tenia qui plegava la mona, i també es regalava ous als caramellaires.

Antigament la mona (de "munus", que significa present) tenia diferents formes, relacionades amb diferents simbologies de les festes primaverals i eren fetes a les pròpies llars, mentre que avui la mona és un pastís fet bàsicament a les pastisseries, que es decora amb figures i ous de xocolata, a més de plomalls. El que no ha canviat és la tradició: els padrins la regalen als fillols.

Avui és el dia per excel·lència de cantar les caramelles, una tradició que encara es manté ben viva a les nostres terres i de la qual n'és el millor exponent la població d'Ardèvol al Solsonès, on surten a cantar per les masies del terme, acompanyats per trabucaires i per l'orquestra.

El significat del terme caramelles ens és originàriament desconegut. El fet d'anomenar-se caramella la flauta del pastor o flabiol primitiu fa pensar en un possible origen del mot. També hi ha qui s'empara en el nom que se li donava al pagament o a la capta que es rebia. Igualment es troba el mot caramelles a les fruites seques i llaminadures que donaven a la mainada en fer el captiri. Ara bé, sembla més encertat pensar que sigui el nom de la festa el que determina els efectes captats que no pas que aquests hagin donat nom a la festa.

També és força corrent trobar el mot "camarelles" (un camarell és un patge o servent) i podria significar la colla de servidors o patges de la Mare de Déu. Cal recordar que abans les cançons típiques de caramelles eren goigs de la Mare de Déu.

Són molt esteses les formes "camalleres", derivades de camals o calçons plens de cascavells, o també "camilleres", de fer camí. Altres formes menys corrents són "camigeres" o "cremilleres". Quina és la més encertada? És difícil d'esbrinar-ho, ja que tanta diversitat de formes ens demostra que és un terme molt viscut o bé es tracta d'un mot tan vell que transformat en l'actual parla ha donat lloc a noms diferents a cada lloc o comarca.

Segons l'escriptor rossellonès Alart, les caramelles són una de les mil maneres diferents de felicitar l'arribada de la primavera, captant o demanant estrenes. Si la capta d'ous és objecte de les cantades, el motiu principal és el bon desig de benaurança.

Les caramelles, segurament, són la resta d'una cerimònia ritual de caire agrícola dedicada a alguna divinitat primitiva encarregada d'afavorir la floració i la fructificació.

La relació tan persistent de la Mare de Déu a les caramelles pot confirmar la cristianització d'alguna divinitat primitiva, probablement precerealícola, que, per la seva qualitat de mare, afavoria la fecundació dels camps i del bestiar. El començament de l'any i el de la primavera són dates en què l'home s'esforça per fer propícia l'atmosfera de la terra. Els captiris en forma de ball rodó són supervivències de rituals destinats a aquest fi. L'àpat que es fa amb els queviures recollits durant la capta en colla, per mitjà de la cançó, és considerat un àpat de comunió.

Quant al ball de cascavells, sembla tenir un sentit d'expulsió d'esperits malvolents, ja que els balls en què els ballaires sonen instruments accessoris a la veritable melodia i destinats només a fer una remor més o menys harmònica, acostumen a tenir aquest significat. Així s'anava de casa en casa a treure'n el mal i portar-hi el bé.

Les caramelles tenen en principi un sentit profà. Més tard, el cristianisme, amb el seu simbolisme dominant -el retorn a la vida-, adapta aquesta festivitat agrària per commemorar la resurrecció de Crist.

No sabem de cert quan comença el costum de celebrar aquesta tradició a Catalunya, però mossèn Jacint Verdaguer ens diu textualment que: "el lloc degué ésser el bell indret de la Garrotxa empordanesa, on es venera la imatge de la Mare de Déu del Mont, i que uns quatre-cents anys enrera fou iniciat aquest costum".

Això ve reforçat pel fet que tot indica que el cant dels goigs de la Mare de Déu del Mont fou el primer himne que cantaren els caramellaires.

Anys enrere, les caramelles començaven el Dissabte Sant, anomenat Dissabte de Glòria, quan a mig matí totes les parròquies repicaven fort les campanes per anunciar que començava la festa.

Pel Solsonès, els acompanyaven els trabucaires, que anaven al davant, galejant. A les cases de pagès, sobretot després de cantar i ballar, es posaven a tirar. Així, al mateix temps, servia per avisar una altra casa que aviat arribarien.

El fet de servir-se d'animals ben guarnits i amb portadores ha constituït sempre un gran espectacle. El caramellaire que mena l'animal dels ous sempre ha estat conegut com la "lloca".

Les banderes que abans es portaven eren de color blau i blanc, que es deien colors de la Mare de Déu. Ara s'acostuma a dur una senyera o també l'escut de la colla de cantaires.

A Ardèvol s'arriba a les masies en formació i marcant el pas al ritme del bombo i els platerets i de la "passada" que toquen els músics. Inicien la comitiva els dos caramellaires que toquen el bombo i els platerets, després els músics, segueix la parella portadora de la bandera (correspon portar-la a l'hereu més gran del grup), la parella que porta la panera (correspon al fadrí més gran del grup) i després els caramellaires; un xic apartats del grup desfilen els trabucaires que van disparant els trabucs fent gala i animació de la festa.

Arribats a la casa, els caramellaires són rebuts per l'amo i els convidats a la porta i la mestressa i les noies que hi pugui haver des del balcó, finestra o eixida. Tot seguit es canta la "salutació" o "arribada" i seguidament el banderer s'avança al grup i demana a la mestressa: Cantarem? Aquesta pregunta pot ésser contestada de tres maneres: "sí, canteu", "pugeu i canteu", "no canteu".

Si la resposta és "sí, canteu", suposa que tot es fa al peu de la casa. Si la contesta és "pugeu i canteu" vol dir que no només accepten la cantada sinó que conviden els caramellaires a pujar a la casa, reposar i prendre "beguda".

El banderer lliura la bandera pel balcó a la mestressa, que la ferma a la barana o l'entra a dins.

Tots plegats pugen a la casa on hi ha la taula curulla d'exquisits menjars i bones begudes i licors, seguidament es canten les caramelles a la sala, acabades les quals la mestressa convida els cantaires i els músics a menjar i beure.

Si la resposta és "no canteu" significa que la casa porta dol. La comitiva respecta el dolor de la família, s'inclina la bandera i els caramellaires, amb el cap descobert, resen amb devoció el parenostre. Es donen el recordatori i el ram, aquest però, amb la llaçada negra a diferència de les altres cases que és de color i, en formació però sense música, se'n van.

L'altra manera de cantar caramelles és la que es fa pels nostres pobles i viles, en què els caramellaires, a vegades la coral del mateix poble, passen per carrers i places del poble o vila i, parant als punts indicats, canten les pertinents caramelles alegrant el matí del dia de Pasqua.

Avui en dia es canten caramelles en tot el nostre territori, i només a tall d'exemple citem, a més de les ja mencionades d'Ardèvol, les de Brics, Solsona (amb l'Esplai Riallera i l'Orfeó Nova Solsona), Llobera, Lladurs, Sant Llorenç de Morunys, Oliana (un dels cicles més importants i tradicionals d'aquesta vila és el de Pasqua Florida, que es conserva amb tradició i vitalitat), Ogern, Cervera, Tàrrega, Juneda, Torregrossa, Artesa de Segre, Tremp, Guissona, Sanaüja, Sant Guim de la Plana, la Pobla de Segur, les Borges Blanques, la Seu d'Urgell, Torà, l'Albi, a més de les de moltes altres poblacions i viles esteses de cap a cap de la geografia de les terres lleidatanes, que no es poden enumerar.

El dia de Pasqua, al matí, destaca la tradicional processó de l'Encontre, que té lloc a la Granadella, i que consisteix a trobar-se, en els carrers de la vila, les dues processons que han sortit del temple per carrers diferents, l'una presidida per la imatge de la Mare de Déu, i l'altra, per l'Eucaristia, que es troben en un punt concret, simbolitzant el trobament de Mare i Fill després de la resurrecció.

En temps passats, el dia de Pasqua era tradició que l'Ajuntament del Palau d'Anglesola anés a demanar al rector del poble que comencés una novena en honor de la Mare de Déu de les Sogues, amb el compromís i prometença d'anar a Bellvís en processó, al seu santuari. Aquesta novena es mirava que comencés sempre el Dilluns de Pasqua. A les novenes i processons hi assistia tot el poble. El dia que anaven en processó fins al santuari, l'Ajuntament oferia quatre ciris a la Mare de Déu.

El dia 23 d'abril és la festivitat del patró de Catalunya, per la qual cosa és celebrat en tots els pobles i poblets de manera festiva, fent-se parades de llibres i venent roses.

Els reis catalans mostraren, sovint, la seva devoció a sant Jordi i li demanaven la seva ajuda. L'any 1456 es reuniren les Corts Catalanes al cor de la Seu de Barcelona per declarar-lo patró dels Països Catalans. Al final del segle xix, sant Jordi es va convertir en símbol del poble de Catalunya.

La ciutat de Lleida celebra amb diversos actes i amb una inusitada participació la festivitat del patró de Catalunya, i tots els carrers i places s'engalanen amb el colorit especial de la gran festa. Sembla que l'any 1458 la ciutat va acordar de celebrar com a festa votada aquesta diada.

Puigverd de Lleida celebra Sant Jordi amb processó pels seus carrers, única a Catalunya, on la imatge del sant és passejada per la vila. Obren la comitiva processional tres cavalls guarnits amb un cobrellit i flors i la bandera de Sant Jordi.

Camarasa celebra un multitudinari aplec a l'ermita de Sant Jordi que tenen aixecada al cim d'un turó. La tradició de pujar a l'ermita arriba de temps molt llunyà i amb molt arrelament entre els fills de Camarasa. Documentalment hi ha la constància d'aquesta devoció almenys des del segle xvii.

A més dels actes religiosos i cantada dels goigs, es fa la benedicció i repartiment dels panets (un miler d'unitats) entre els assistents, tot i que també se'n guarda per aquells que no han pogut pujar-hi per malaltia o causes de força major.

Repartiu, així mateix,
al poble de Camarasa
progrés i pau amb escreix,
fent relles de vostra espasa.
Les tradicions del passat
refloreixen al seu clos:
Sigueu el nostre advocat,
Sant Jordi, màrtir gloriós.

El poble dels Omellons ha conservat la tradició d'anar en romeria, el 23 d'abril, a l'ermita de Sant Bonifaci, com també ho fa el poble de Vinaixa, al terme del qual es troba l'ermita, i que abans hi anava el 14 de maig, festa del sant, però van fer vot d'anar-hi el 23 d'abril, festa de Sant Jordi, per tal de demanar que acabés el greu flagell d'epidèmia que sofria la població, cosa que devia succeir, car a partir d'aleshores Vinaixa hi acudeix cada any puntualment.

També Alta-riba ha festejat tan destacat patró, i en el dia de Sant Jordi li oferien una gran quantitat de ciris a més de celebrar la Festa Major del lloc.

El dia 23 d'abril Cortiuda fa romeria a la Mare de Déu de Castell-llebre, i també aquest dia té lloc un aplec a la Mare de Déu dels Esclopets de Ribelles, amb motiu d'una pesta que va assotar la contrada i a causa de la qual va morir molta gent. En aquella situació es va fer "vot" a la Mare de Déu dels Esclopets perquè s'acabés aquell estrall. Avui hi van en acció de gràcies Ribelles, Vilalta i l'Alzina, i en temps reculats també hi acudia Guardiola. S'hi canten els goigs i es reparteix els panets beneïts.