Sant Ramon de Penyafort va néixer entre 1180 i 1185 a la torre de Penyafort, prop de Vilafranca del Penedès. La torre o casa fortificada -que no pas el castell- cal situar-la en el terme actual de Santa Margarida i els Monjos on encara existeix. "Penyafort" és el cognom d'un llinatge del Penedès, que fa referència a un lloc de "penyes", així com el nom de "Penedès" ve de "penitents".

Sant Ramon de Penyafort fou conegut arreu del món com a català, segons testimonien diversos cronistes. Ingressà a l'orde dels predicadors abans de 1229 al convent de Santa Caterina de Barcelona. En aquesta època, el sant ha complert almenys quaranta anys i, després d'estudiar i professar cànons a Bolonya, per la seva pràctica i escrits adquireix fama de canonista eminent. L'eficàcia de les accions i gestions portades a terme per Ramon de Penyafort fan que el papa el cridi a formar part de la cúria romana (1230-1236). Ratllant els cent anys de vida, la nit de l'Epifania de l'any 1275, la seva ànima volà cap al cel -manifesten els seus biògrafs.

La doctrina d'aquest home fou molt celebrada i la fama de la seva santedat abundosa atesos els miracles que se li atribueixen, tant en vida com després de mort. Un d'aquests miracles es veu plasmat a la capella que té a Seró, on en un retaule es veu el sant anant de Mallorca a Barcelona agenollat sobre la seva capa. Aquest "miracle" de navegar sobre la seva capa i creuar el mar va somoure i commoure totes les ments i les creences populars, les quals associaren el sant amb predecessors seus com sant Pere, que va caminar per sobre les aigües per anar a l'encontre de Crist, i sant Foranian (vers el 982), bisbe irlandès que passà al continent sense altre mitjà de transport que dues peces de fusta posades en forma de creu.

La llegenda poètica de la navegació marítima sobre una capa fou consignada per primer cop pel dominic català Jaume de Sant Joan, l'any 1456, el qual es recolza en el testimoniatge del seu company Pere d'Arenys, però aquest, en canvi, no en diu res en la seva crònica.

Avui el fet de la navegació sobre les aigües, valent-se d'una capa, queda sense resposta històrica pel fet que encara no s'ha pogut provar que sant Ramon de Penyafort hagués estat mai a les illes Balears. De totes maneres, la figura d'aquest sant és senzillament prou gran i prou excelsa perquè no tingui necessitat d'afegitons de llegenda.

Seró celebra la festa de Sant Ramon de Penyafort el dia 7 de gener. Una festa, d'altra banda, amb característiques particulars a tot Catalunya. En el cas de Seró gairebé tots els habitants pertanyen a la confraria que hi ha establerta en honor d'aquest sant. Aquesta festa arrenca del llunyà 1603.

El dia 7 de gener el poble es vesteix de gala. La missa solemne, el repartiment de la coca o el pa beneït, el fet de passar les majorales a fer els llevants de taula o les vespres que s'han cantat des de temps immemorial ajuden a fer d'aquest 7 de gener un dia solemne i festiu per a la població. Una estrofa dels seus goigs canta:

Tots formem la confraria,
la poca gent de Seró,
perquè amb la Verge Maria
portem l'amor del Senyor.
Doneu-nos la vostra mida,
reflex de l'Estel del nord:
Socorreu aquell qui us crida
sant Ramon de Penyafort.

Ceuró commemora amb molta solemnitat la festa de sant Julià, fins al punt que celebraven en aquest dia la seva Festa Major d'hivern.

Es deia la missa matinal (o primera), oficiada pel rector de la Salsa, a trenc d'alba. Després es deia missa major molt solemne, concelebrada pels rectors de Castellar de la Ribera, Clarà i Pinell, a més del de la parròquia.

En aquesta festa tan solemne els priors feien capta i durant la missa treien atxa. A l'hora de l'ofertori es nomenaven els nous priors, que eren un casat i un solter, i també una dona casada i una de soltera. El capellà quan es feia el canvi deia unes paraules d'acció de gràcies vers els que deixaven el càrrec, i demanava als que entraven que actuessin amb el mateix interès i ganes que els que sortien.

En aquell moment els priors i priores sortints entraven a la sagristia i agafaven les atxes noves que ja s'havien preparat, i les donaven als nous priors nomenats, els quals en el moment d'aixecar Déu a la missa s'agenollaven amb les atxes enceses, com a símbol d'acatament i acceptació. Un acte que es repetia a l'hora de la comunió. Després entraven a la sagristia i ja deixaven les atxes.

Aquest acte de treure atxa es repetia en les festes més importants de l'any litúrgic o de festa local.

La població canta al seu patró:
Ceuró sempre cantarà
amb veus eixides del cor:
Pregueu, oh Sant Julià,
per nosaltres al Senyor.
En tota necessitat
de misèria i pestilència
a tothom ha deslliurat
vostre poder i clemència.
Ceuró mai no cessarà
d'invocar-vos amb fervor:
Pregueu...

A Unarre l'església parroquial és dedicada a sant Julià, el qual és representat en un retaule que presideix l'interior del temple. La primera data en què se cita aquesta església és l'any 1373. El campanar, que es retalla nítidament en el cel, és quadrat en la base i vuitavat en la seva part superior.

Sant Julià és advocat per la bona mort i antigament el dia 7 de gener Unarre feia la seva Festa Major vella:

Ditxosa esta parròquia
de tenir tal guardià,
de un sant tant gloriós
com sou Vós, sant Julià.
Alcançau-nos resistència
contra l'enemic major:
Julià de gran clemència
cureu-nos de tot dolor.

També Espui té l'església parroquial dedicada a sant Julià i és d'origen romànic, encara que ha sofert modificacions posteriors. Destaca el campanar de torre quadrada, de molta solidesa.

Espui encara celebra la seva Festa Major petita per Sant Julià, i dura tres dies, ja que a més de la vigília i el dia propi del patró, també celebren l'endemà, conegut popularment com Sant Julianet.

La missa cantada, amb músics, ha donat un aire festiu a aquesta celebració. No hi falta la coca beneïda per a tots els assistents. A la missa de la Festa Major les majorales porten una coca a beneir que guarnien amb molta cura. Després se'n dóna un tallet a cada assistent. La majorala ha estat l'encarregada de portar-la, mentre que el majoral donava a besar la "pau".

Una de les tradicions que durant anys no ha faltat a Espui ha estat la de fer cambra, que normalment es feia a la Caseta, al costat de la plaça.

La cambra ha esdevingut una de les tradicions populars dels nostres pobles, i la seva finalitat és que durant els dies de la festa el jovent tingués un lloc on menjar i beure a desdir, i fins i tot no anaven ni a casa. També hi havia poblacions que convidaven a cambra els forasters, amb la qual cosa aquell jove que arribava d'un altre poble no s'havia de preocupar per menjar i beure.

Hi havia una mena de reciprocitat, i si en un poble deixaven que els forasters d'un altre poble (o de tots els altres pobles) gaudissin de la cambra, quan aquests anaven a Festa Major a l'altre poble també tenien accés lliure al menjar i al vi.

Normalment eren les dones qui, durant tota la nit de la vigília pastaven coques. Totes les cases aportaven alguna cosa: farina, ous, sucre, oli, anís, etc., d'aquesta manera i entre tot el poble feien moltes coques.

Aquestes coques les duien a la cambra, com també algun bot de vi, i així, entre vi i coques, i durant un parell de dies, tot era gresca, menjar i beure. Ja hem dit que per als veïns del poble era gratuït, i també per a alguns forasters si es creia oportú, però si es decidia que calia que paguessin havien de pagar. Algunes vegades amb la compra d'una coca, tenien dret a entrar al ball.

A Garòs ha estat tradició celebrar la festa del patró de la seva església amb actes religiosos i llogant un músic que amenitzés el ball amb el so del seu acordió. És la festa petita de Garòs. El poble fa una altra festa en honor de sant Julià, aquesta votiva, al mes d'agost.

Al poble d'Estaràs també el tenen per patró i li canten goigs en el dia de la seva festa.

A Pedra el patronatge del seu temple correspon a sant Julià, al qual, i segons diuen els goigs, van aixecar-li l'església per ordre del comte Jofre, ja fa més de mil anys. El poble havia celebrat sempre aquesta festa amb missa, ball i processó.

De tots és sabut que sant Julià era el patró de tots aquells que s'havien de guanyar la vida anant pel món, com els captaires, els saltimbanquis, els balladors que portaven l'ós en temps més reculats, i tot un llarg reguitzell de persones que havien de rodar món, com per exemple la gent dels pobles de la Cerdanya, que en els mesos d'hivern baixaven fins a la ciutat i la terra baixa per tal de vendre el producte del seu treball: formatges i altres derivats, com també treballs fets artesanament amb fusta o llana de bestiar, per tal de guanyar-se alguna cosa.

Sant Julià era data de referència per tornar a ser a casa després de l'estada hivernal feta a fora, per això la dita és clara:

Sant Julià, el dia del vostre sant
a casa deixeu-me tornar.

Lligat amb aquesta idea que era patró de tots els que anaven a guanyar-se les mossades pel món, se li demanava que els fes trobar bons hostatges.

La dita ens ho fa avinent: "Sant Julià gloriós, feu-me trobar un hostaler honrat, tal com éreu vós".

També hi ha una dita que indica que el dia comença a créixer, ja que l'adagi diu que "per Nadal un pas de pardal", i "per Sant Esteve un pas de llebre", mentre que sentencia que "per Reis, ruc el qui no ho coneix", la dita de Sant Julià, és clara: "Per Sant Julià s'allarga el dia cent passes de marrà."

Popularment era considerada com una de les festes anyals petites, per això diu la veu del poble:

Sant Julià, totes les festes va enganyar,
menys sant Vicenç, que li va reganyar les dents,

i la Candelera, que amb una candela li va anar al darrera.