Sant Pacià era tingut a les nostres terres com a advocat de la paciència, ja que segons es conta aquest sant català en tenia molta, quasi tanta com el mític Job. Eren molts els catalans que l'invocaven en situacions que requerien una gran dosi d'aquesta virtut. La gent exclamava:

Doneu-me paciència sant Pacià,
que sou el sant millor que hi ha.

En aquells temps que era habitual portar llargues barbes, i més la gent que duia una vida religiosa intensa, es diu que sant Pacià era molt pulcre i que no li agradava portar llarga barba, d'aquí que els barbers el recordessin tot sovint en el seu treball, i més quan veien algú amb barba. La cantarella en feia referència:

Fixeu-vos en sant Pacià,
que és el primer sant
que es va afaitar.

Santa Francesca la tenien per advocada i per patrona les vídues i aquelles dones ja grans que no tenien família amb qui comptar perquè les ajudessin, així és normal que s'encomanessin a aquesta santa vídua demanant-li que mai els faltés algú al costat per ajudar-les quan ho necessitessin.

Un altre sant molt invocat en les nostres contrades era sant Dagobert, els goigs del qual diuen:

De tota malvolença
guardeu a vostres devots,
de pesta i altres assots
sigueu-nos sempre defensa,
que quedi neta nostra terra
per sempre d'impietat:
Rei i màrtir Dagobert
sigueu lo nostre advocat.