Dintre dels preparatius de celebració de la Setmana Santa el dia d'avui tenia una activitat especial, no endebades a tots els nostres pobles el dimecres era el dia de fer el "monument". Començaven al matí, però en alguns pobles no era fins a la tarda quan l'acabaven. Hi participaven quasi totes les dones de la població. L'espectacularitat amb què cada poble feia el monument era extraordinària.

A Juncosa i a Puiggròs l'entramat que es feia era ben guarnit amb tota mena de robes, flors i plantes, i també amb els típics majos, que donaven acollida a un sagrari que feia la reserva durant els dies del Dijous Sant i del Divendres. A Artesa de Lleida el monument es parava el dimecres a la nit i el divendres al matí es desmuntava (abans era festiu dijous a la tarda i el divendres al matí), mentre que Bellpuig era una de les poblacions que feien el monument més espectacular de tot el territori, tot i que després de la guerra, la monu-mentalitat que hi havia hagut fins als moments anteriors a la contesa, deixà pas a una més senzilla estructura de monument. Això no obstant es va continuar amb el guarniment del monument amb palmons, il·luminat per centenars de ciris i espelmes i algun maig, tot i que en temps més reculats era gran el nombre de maigs que es portaven per a guarnir el monument.

Els majos eren uns tests grossos (generalment s'aprofitava una galleda vella o alguna altra llauna gran), on se sembrava el primer dia de Quaresma, en terra ben fèrtil, llavors de civada, blat, veces, ordi o llentilles. El gra s'anava col·locant a dins del test a sostres per tal que no nasquessin totes les llavors al mateix temps, i a l'últim sostre es posava, barrejat amb l'altre gra, unes quantes faves al mig, perquè d'aquesta manera nasquessin aviat i pugessin abans que les altres llavors. Aquest test es deixava al celler, ben fosc i es regava cada dia amb un porronet d'aigua. Els esmais sortien blancs i drets.

Arribada l'hora de portar-lo al monument ens trobàvem que el sembrat que havia sortit tenia més de vint-i-cinc centímetres però, en ser tan espès i tan prim, no es tenia dret i es tombava pels costats del test. En canvi, el sembrat o les llentilles que s'havien sembrat més fondes, en néixer més tard, no eren de tanta llargària com els que havien nascut primer, igualment passava amb les faves que no queien, sinó que miraven amunt.

Aquests quaranta-tres dies passats en un celler fosc, sense veure la llum, feien que aquesta sembra fos d'un color blanc, i semblava una immensa cabellera, que regalimava per tot el voltant del test.

Realment era bonic veure aquells majos amb què es competia per tal de portar el millor.

En alguns dels pobles mencionats en els testos on feien els majos, amb un vímet feien una espècie d'ansa que guarnien amb flors i amb ramells del ball de la Festa Major. De l'ansa penjaven les millors medalles que les noies podien arreplegar.

A partir del dimecres que es feia el monument, ja s'entrava de ple en uns dies de recolliment, de silenci i de vida parroquial. Es passaven moltes hores del dia al temple, entre els oficis i la vetlla al monument, n'hi havia que pràcticament hi feien vida.

A Borén les dones competien a veure qui podia portar el test o testos millors al monument de la Setmana Santa, i aquí en deien "maia-maiet".

Sabem que antigament aquest costum havia estat molt arrelat entre el poble, encara que la seva procedència es perd en la llunyania del temps, i que els primers llocs on es col·locaven els mais no era pas al monument de la Setmana Santa, sinó al cementiri, damunt la tomba dels familiars, ja que així simbolitzaven la resurrecció, representada per la llavor enterrada i aparentment podrida a la terra, de la qual germina una nova vida que agafa força amb la planta que neix. Així mateix d'aquella vida enterrada al terra, ja morta, n'havia nascut nova vida. Això va fer que el poble adornés amb mais o "maia-maiets" el monument de la Setmana Santa, ja que aquell Jesús posat al monument, mort en la creu el Divendres Sant, ressuscitaria triomfant el Diumenge de Pasqua.

Estudis fets ja fa anys diuen que en un principi no es denominaven amb el nom de mais, sinó "jardins d'Adonis", imitant el jardí d'aquella divinitat olímpica, i que sembla que establí relació amb la celebració de la Setmana Santa.

Avui ja no hi ha mais, ni maia-maiets, sí que hi ha monument, encara que no amb l'espectacularitat que es feia anys enrere.