SOPES EN ANGLÈS?
Diverteix-te aprenent anglès!
Lleida Noguera 1-25 persones
25€
Castells: El gran Clàssic
Ruta “Castells de Lleida: Un Viatge al Passat”
Lleida Noguera 30-50 persones
19,70€
REF. 1098 - VALL DEL BISAURA
El Mirador del Bisaura
Barcelona Osona 8-10 persones
15€
"La Botiga" - Hab. Superior amb Jacuzzi
Habitacions amb encant a Montsonís Medieval
Lleida Noguera 2 persones
40.70€
Dinar a la grega
Vine a conèixer el món grec!
Lleida Noguera 1-80 persones
28€
BOSC TANCAT, centre d'oci i aventura
Barcelona Vallès Occidental
 
REGALA MONTSONÍS! Des de 34
Montsonís Experiència Medieval
Lleida Noguera
 
Tornar
Com i de què viuen els fongs?
És força clar que una floridura, com les que apareixen sobre les taronges, viu de la taronja. Ara bé, com s’ho fa? Des del moment en què va començar a créixer com a fruit fins que ha arribat a casa nostra, la superfície de la taronja ha rebut una veritable pluja d’espores. És cert que mentre es trobava a l’arbre, els xàfecs la rentaven sovint, i, després de collida, és probable que la netegessin. Tot i així, si l’analitzem al microscopi, veiem que la seva superfície està coberta de milers d’espores de floridures que hi han aterrat directament o que estaven adherides als peus d’insectes. Sigui com sigui, ja tenim la taronja a casa, en una fruitera. Sobtadament, una mà maldestra agafa malament la fruita i cau a terra. A nosaltres ens sembla que no ha passat res, però si miréssim la superfície amb una lupa potent veuríem que, a causa del cop, s’han produït unes minúscules clivelles i que part del líquid intern de la pell traspua a la superfície. Aquest líquid, parcialment ensucrat, mulla les espores de la superfície, que germinen. Les taronges ja preveuen aquesta eventualitat, per això tenen a la pell glàndules que contenen olis essencials i altres substàncies antifúngiques. Però els fongs han evolucionat més ràpid que les plantes i algunes espècies s’han fet resistents a aquestes defenses vegetals. Tornem a l’espora. Ha començat a germinar. Al microscopi veuríem com de l’espora ha sorgit una petita hifa. De moment viu a expenses de les reserves que la floridura mare va posar dins l’espora. Creix seguint la màxima concentració de sucres i, per tant, es dirigeix directament cap a la clivella. Els sucres tenen una molècula tan petita que creua directament la paret de l’hifa. Aquesta, doncs, s’alimenta sense esforç. Les hifes es ramifiquen i creixen, i a hores d’ara ja han traspassat la pell i han exhaurit tot el líquid que s’ha vessat a causa del cop. En aquest moment les hifes estan vorejades de les cèl·lules vegetals que formen la paret dels grills de la taronja. Dins hi ha un fabulós líquid ensucrat. La paret de l’hifa, que és molt sensible, detecta que al voltant hi ha dues substàncies noves: la cel·lulosa vegetal i la pectina. Aquesta substància, adherent, és la que serveix a la planta per fixar una cèl·lula a una altra. L’hifa, que s’ha quedat sense sucres, no tindrà més remei que intentar viure d’aquests materials. Quan la paret de l’hifa ha reconegut quin tipus de substàncies hi ha al seu voltant, envia un missatge a l’interior de la cèl·lula fúngica i aquesta comença a fabricar sucs digestius —anomenats enzims— específics per a la cel·lulosa i altres per a la pectina. Per diferenciar-los, parlem de cel·lulases i pectinases. Els enzims creuen la paret de l’hifa i es vessen a l’exterior. Quan les cel·lulases toquen les minúscules fibres de cel·lulosa, les digereixen, és a dir, les trenquen en unitats més petites, fins que poden creuar la paret de l’hifa. L’hifa, per fi, s’envigoreix de nou. Les pectinases produeixen el mateix efecte sobre la pectina. Nodrida per aquests aliments, l’hifa fabrica grans quantitats de cel·lulases i pectinases. El primer resultat de la producció de pectinases és que minva l’adhesió entre les cèl·lules dels grills de la taronja: les cèl·lules comencen a desenganxar-se. A mesura que se separen, els enzims es difonen, inundant l’espai i digerint totes les parets que troben. De sobte una sorpresa. Cedint a la pressió interior, una paret del grill ja molt aprimada, cedeix i s’esquerda: una font ensucrada banya l’hifa. El premi a un esforç. El fong ha conquerit la taronja. Acabem de dinar i apareix la fruitera a taula. Seleccionem visualment la més atractiva i les mans es dirigeixen a la nostra taronja. Amb dits destres l’agafem i cedeix més del previst; la taronja s’ha estovat. Es tracta del primer símptoma de l’activitat de les pectinases: en minvar l’adhesió entre les cèl·lules, la taronja es torna tova. Coneixedors que si intentem menjar-nos aquesta taronja la trobarem agra, de fet és una taronja a mig digerir, la retornem a la fruitera i n’agafem una altra. Aquesta treva és fonamental per a la floridura. A hores d’ara creix a una velocitat de vertigen, envaint la taronja en totes les direccions. La degradació del fruit genera tants nutrients que superen els que la floridura necessita per créixer. Automàticament, es posa en marxa un sistema d’emmagatzematge dels excedents. L’hifa comença a fer estoc creant, entre d’altres, dues molècules magnífiques, dos sucres: la trehalosa i el mannitol. Per simplificar direm que la primera és el material de reserva pròpiament, i la segona, el sistema per transportar el producte d’un lloc a un altre. Tot i que el sistema de reserva és molt eficient, els nutrients que el fong troba dins la taronja excedeixen tant els que precisa per a subsistir que, ben aviat, la floridura comença a reproduir-se. Des de l’interior de la taronja s’emeten hifes vers la perifèria i, un cop allà, el miceli inunda i va cobrint la superfície de la taronja: aquesta es torna blanca. En poques hores, sobre aquest tramat superficial s’edifiquen columnes d’hifes que en el seus extrems formen ramificacions molt aprimades on es comencen a produir espores. Aquesta mena d’espores, que coneixem com a conidiòspores o conidis, primer són transparents però ben aviat adquireixen un color verd pàl·lid. La floridura fa espores, esporula, i la taronja es va tornant verda a les àrees més madures. Les espores estan molt ben dissenyades per a colonitzar nous territoris: són lleugeres i lleugerament viscoses, la qual cosa els permet adherir-se a qualsevol insecte o altre animal que les toqui. Uns dies més tard, i sense tenir constància de tot aquest espectacle, les nostres mans tornen a seleccionar la taronja en un intent de prendre les postres. Els nostres dits arrenquen milions de conidiòspores abans no ens adonem que hem errat la selecció. Amb un gest que voreja el fàstic, ens eixuguem els dits amb el tovalló. Una part important d’espores passen al tovalló, altres milers queden als nostres dits. Amb mala cara agafem la taronja i la transportem al cubell de les deixalles. Empeses pel sobtat corrent d’aire, milions de conidiòspores són arrencades i dispersades per l’aire de la casa. Altres han quedat a les parets de la fruitera, esperant una nova fruita macada. Acabem de veure l’exemple de com viu una de les floridures de les taronges. L’hem tractat com a esquema general de la nutrició dels fongs. Els fongs que fan bolets utilitzen un sistema similar? Sí i no. Hem preferit deixar aquest tema per al capítol següent. En aquest primer, continuarem tractant els aspectes generals dels fongs. Afegeixo un apunt final abans de canviar de pregunta. Els industrials de la fruita i el vi no han tardat gaire temps a mirar amb bons ulls els enzims fúngics, fins al punt que s’han creat sistemes industrials de cultiu de floridures per extreure i separar les pectinases fúngiques. Avui, en molts processos de premsat de fruites, és freqüent afegir pectinases fúngiques en pols. Després d’un breu espai de temps, en què les unions entre cèl·lules es degraden, el premsat es pot fer suaument, ja que s’ha vençut la resistència de la fruita. I sense canviar ni mica el gust!
Autor: Enric Gràcia
Llibre: Puc sembrar rovellons al meu jardí? Resposta a 150 preguntes sobre bolets
Editorial: La Magrana

Article

© Castells de Lleida S.L. | VIATGES MONTILINE 14, SL - Llicència 1434 | C/ Major 14, 25737 - Montsonís. | Tel: 973 40 20 45 | Cif: b25311242 | - Privacitat | Legal | Qui som
esto es un tooltip message